De Rialb a Arcalís

Distància: 6,5 kilòmetres
Sortida: Aparcament de Sorteny (1.781 mts.)
Arribada: Pleta del Castellar (1.867 mts.)

Cota mínima: 1.781 mts.

Cota màxima: 2.508 mts.

Ja fa dies que volia ampliar la meva llista de blogs (la iagosfera com alguns l'anomenen) amb un blog excursionista. Aquí us presento Iago the Wanderer, el rodamón, el errabundo, el voltaire, en definitiva... I l'excursió escollida per començar la sèrie és la que uneix Rialb amb Arcalís, al nord de la parròquia d'Ordino, a Andorra. Les fotografies són de l'excursió que vam fer l'1 de juny, dilluns de Pentecosta, de bon matí. Entre els participants hi havia dues clàssiques: la Laia (correctora del Periòdic) i la Pepa (redactora de Societat); i una nova incorporació: l'Enric, el nostre redactor en cap plenipotenciari.

El lloc de reunió: la inevitable Fleca Font, a Ordino. Després d'esmorzar vam pujar fins a l'entrada d'Arcalís per deixar allà un cotxe (en CaBeZón) que ens recollís a la tornada. Després vam anar fins al punt de sortida: l'aparcament de Sorteny. Havíem triat una ruta curta, que es pogués fer en un matí i ens permetés anar a treballar a la tarda. El primer tram del camí, que segueix el riu de Rialb, és pràcticament un passeig, entre boscos i pastures...

Vaja, molt bucòlic, sinó fos que els arbres i els prats també tenen la seva memòria i ens recorden que aquí, en aquestes pastures encara parcialment cobertes per la neu de l'hivern es va decidir el futur polític d'Andorra. Aquí, durant la tradicional benedicció de bestiar i posterior graellada pantagruèlica de mitjan agost del 2007 l'aleshores cònsol d'Ordino, Enric Dolsa, va tenir notícia de la traïció de Bernadeta Gaspà. Aquí, poca broma, va començar la guerra entre els liberals que va acabar regalant Ordino als socialdemòcrates i va acabar de catapultar-los fins al Govern que ara, per primer cop, ocupen. "Y aquí, donde el romano encendimiento, donde el fuego y la llama licenciosa sólo el nombre dejaron a Cartago, vuelve y revuelve amor mi pensamiento, hiere y enciende el alma temerosa y en llanto y en ceniza me deshago" li escriu Garcilaso a Boscà, doncs això, més o menys, però des d'Ordino, que més que Cartatgo és com Sicília.

Tornem al camí. Seguim pujant per la vall de Rialb, que es va orientant lleugerament cap a l'oest. Per no seguir amb coses històriques passem ràpid davant les cabanes de Rialb, deixant a la dreta la pujada cap al port Siguer per on Jacint Verdaguer va entrar a Andorra el 1881 provinent de França.

El camí comença a fer pujada, avançant pels planells de Rialb cap a la portella del mateix nom. Bé, fa pujada, però no tanta com alguns voldrien fer-nos creure en aquesta foto:

I encara menys en aquesta altra, artificialment vertical:

Que dius, Laia, podries haver clavat una mica més els dits per dissimular millor, no?

Quanta neu per estar a finals de la primavera. I aquests dos moros de la moreria? Així de despitats devien anar els àrabs per Poitiers quan els francs els van parar els peus.

I amb la neu comencen les avenutres. Pujant, cal fabricar-se els graons amb els peus (bé els fabrica el primer que puja, perquè els altres es limiten a seguir les seves passes, mai tan ben dit) i baixant, l'assumpte és encara més complicat. De moment, quedem-nos aquí, a la portella de Rialb observant el panorama cap al Castellar i Arcalís.

Com que la llengua de neu no ens deixava seguir pel camí marcat, vam optar per vorejar el pic de Besalí i, de passada, intentar pujar-lo. Primer inconvenient: calia travessar primer una petita canal de neu d'uns 7 metres d'amplada, però amb una inclinació força pronunciada. El primer en intentar-ho és l'Enric, la neu està massa glaçada i, pam! a terra i a baixa pel tobogan uns quants metres fins que aconsegueix frenar amb unes roques. Darrere vaig jo, que ja he vist el panorama i m'agafo amb les mans, clavant els dits a la neu glaçada, a més de fer-ho amb els peus. Travesso amb èxit i també la Laia, que em segueix. Èxit... no sé si les nostres mans pensarien el mateix: estaven liles després d'incrustar-se a la neu. L'última en passar és la Pepa i l'Enric li diu: "tranquil·la, que si caus jo t'aturo aquí baix" i, ella, sense pensar-s'ho dues vegades, cau i baixa de cul fins nivell inferior.Després de la neu: les pedres. Anem vorejant el pic per una tartera considerable. A cada passa, deixem caure uns quants rocs que reboten pendent avall. Igual que en una pel·lícula d'evadits d'alguna banda fugint per les muntanyes. Fins que l'Enric deiceix emular les cabres i comença a baixar saltant fins a les pastures de més avall. Nosaltres seguim travessant la tartera fins que trobem un camí que puja al pic de Besalí. No hi pugem, és fa tard. Però aquestes deuen ser, més o menys, les vistes que hi ha des del capdemunt. La vall d'Ordino als nostres peus, una sensació similar a la que devien experimentar els socialdemòcrates la nit electoral.

Ver De Rialb a Arcalís en un mapa más grande