dissabte, 5 de desembre de 2009

El pic de la Font Blanca

És aquest el relat d'una excursió que arriba amb tres mesos de retard. Les fotografies així ho evidencien. És ara, en ple pont de la Immaculada, quan Andorra s'omple fins a vessar de turistes buscant la neu i el fred que a mi em vaga de parlar sobre l'última excursió de l'estiu. La realitat és que fins fa pocs dies l'Enric no em va passar les fotos i és per això que ho escric ara, però m'agrada pensar que ho faig per portar la contrària.
Va ser la diada de Mertixell passada que l'Enric, la Gemma i jo vam decidir coronar el pic de la Font Blanca. La Gemma ja feia temps que li tenia ganes a aquesta muntanya que se'ns apareix fugaçment cada cop que, camí de la Massana i Ordino, sortim dels túnels de Sant Antoni. Durant menys d'un minut, mentre el cotxe remunta la pendent entre el darrer túnel i la benzinera d'entrada a la Massana que veiem el pic de Font Blanca, gairebé sempre cobert de neu, punxegut, talment com si sortís d'un estoig de Caran d'Ache. Després, el Casamanya d'una banda i el massís del Coma Pedrosa de l'altra s'encarreguen d'amagar-lo. L'amaguen tant i tant que no el veiem ni tan sols quan deixem el cotxe a l'entrada d'Arcalís (abans del túnel) i pugem pel costat oposat a les pistes, el passat setembre totes pelades i avui plenes de neu.

I així, deixant Arcalís darrere nostre i pujant pel Comís Vell anàvem fent camí cap al pic de la Font Blanca. En aquest primer tram, no era ell, sinó el seu germà petit, el pic de Besalí, qui presidia la marxa.

A mig pujar el Comís Vell vam decidir no seguir el camí més recte i desviar-nos una mica fins a l'estany Esbalçat. Mentre pujàvem pel bosc del Castellar se'ns va aparèixer, lluny, un altre pic molt conegut, el de Casamanya. En aquesta fotografia es fa evident el que sempre ens diu en Rafa: que el Casamanya no és un, sinó tres pics i que el que coronem és el Casamanya del sud, el que queda més a la dreta:

I mentre divagàvem sobre això i allò, vam arribar a l'estany Esbalçat. Parada tècnica i primera fotografia de grup. Vaja, com es nota que ja han passat tres mesos; aleshores la Gemma acabava de tornar de Grècia, com la seva cara i les seves celles evidencien...
Després de diexar enrere l'estany Esbalçat, ens vam retrobar amb el camí directe que havíem deixat uns quants metres més avall. La ruta avançava amb una pendent considerable en direcció a la Coma del Mig. I va ser aleshores quan se'ns va aparèixer el pic de la Font Blanca. Què diferent comparat amb la visió que d'ell tenim habitualment des de la Massana! Aquí no era un pic punxegut, ni tan sols esbelt... La cara oest, per la qual pujàvem, és molt més amable que la del sud-est des de la qual el contemplem habitualment.
Amable, si, però punyetera també; perquè no sé com ho vam fer que vam perdre el camí. Com que la Coma semblava accessible i les tarteres no gaire extenses, vam decidir pujar pel dret.

En quina hora! Vista des de baix, la pujada smelbava lleugera, però a mesura que avnçàvem la penden i el vertigen anaven en augment. L'Enric, com de costum, va pujar a l'estil cabra montesa, mentre que la Gemma i jo vam anar a buscar el camí perdut, que avançava uns centenars de metres més enllà seguint la línia de la carena.
Ens vam retrobar a l'avantcambra del pic, on les vistes ja eren espectaculars. Com la de la fotografia següent: En primer terme, la cresta d'Arial, que separa Andorra de França i que davalla suaument fins al Port Vell. Al centre de la imatge, l'Estany Blau, ja en territori francès, vigilat de ben a prop pel pic de Thoumasset. A l'angle inferior dret s'obre la vall de Rialb.
I entre una cosa i l'altra vam fer el cim.
Vam descrobrir que el pic de la Font Blanca és un pic còmode, amb una bona extensió de terreny pla al capdamunt; i unes bones vistes, com aquesta de la vall d'Ordino que teníem al darrere.
Però la millor vista se l'emporta aquesta altra fotografia de l'Enric amb l'estany du Rouch de fons. No en va fa mesos que la té com a imatge de perfil al Facebook.

Un cop fetes les fotografies per a la posteritat vam dinar un menú ecològic i vegetarià i vam iniciar el descens. El primer que vam veure va ser una lliçó magistral de geografia ordinenca, tal i com ho mostra la fotografia: Al mig de la imatge, el pic de Besalí; just a sobre seu, els tres pics de Casamanya; i a l'angle superior esquerre el pic de l'Estanyó, que amb els seus 2.915 metres és el segons cim més alt del Principat, al seus peus s'intueix la vall de Sorteny.
De baixada vam seguir el camí bo, resseguint uns precipicis que, si haguessin tingut el mar als seus peus, bé podrien haver estat els penyassegats de la costa de Dover, al su d'Anglaterra.


¿Us imagineu com hauria quedat aquesta última fotografia si en lloc de la portella de Rialb de fons hi hagués el canal de la Mànega?
A més d'un ja li aniria bé que Andorra estés situada a l'English Channel i que els andorrans fossin súbdits de la Corona britànica, com Jersey o Guernsney. Així haguessin estat pirates en lloc de contrabandistes i avui podrien seguir vivint de l'expoli fiscal d'altres països gràcies a la protecció de Sa Graciosa Majestat. I no haurien de patir els efectes de les gesticulacions del megalòman Sarkozy... ¿fem un pensament?


Ver d'Arcalís al pic de la Font Blanc en un mapa más grande

dimarts, 17 de novembre de 2009

És molt dur treballar els caps de setmana...

És molt dur treballar els caps de setmana, una pràctica a la qual els periodistes ens hi veiem abocats sovint. És molt dur haver-se de llevar un dissabte de novembre a les vuit del matí i carregar els esquís i les botes al cotxe i haver d'anar, amb el fred del matí, fins a Grau Roig només perquè Grandvalira ha tingut l'ocurrència d'avançar la temporada.


Jo em dedico a la informació política i aquest tipus de coses se suposa que no les hauria de fer. Però és clar, és tan dur tenir el privilegi de ser dels primers de tot el país a desenterrar els esquís que no tothom s'hi presta. Davant la negativa de les meves companyes de societat (l'una fa molt que no esquia, l'altra té una vèrtebra que no sé que li passa, l'altra té la grip A...) em vaig oferir com a màrtir. Tot sigui per la causa. Bé, la Laia (que és correctora i encara té menys responsabilitats que jo en aquest àmbit) també es va sacrificar en pro del dret a la informació

Doncs, això: que no s'havia fet res tan heroïc en l'àmbit del periodisme des que el Washington Post va publicar l'afer Watergate. Així és que, plegats, vam anar dissabte passat a estrenar les pistes dels sectors de Grau Roig i Pas de la Casa. La neu era molt irregular: humida a les zones baixes i massa dura a les cotes més altes, però amb fragments aquí i allà de neu pols excel·lent.


Si, ja de per si, treballar els caps de setmana es mereix un plus, fer-ho dissabte passat encara més. Tot i que pugui semblar una feina còmoda, això d'anar a esquiar pot ser molt feixuc. Especialment quan les ràfegues del vent al Coll Blanc eren les que eren. El dia semblava plàcid, amb un Sol radiant lleugerament matisat per núvols quasi transparents, però el vent endimoniat que bufava al coll que separa el Pas de la Casa de Grau Roig era de por. Els que esquien per aquestes terres ja saben que és un lloc ventós, no en va és el punt que separa la vessant atlàntica de la vessant mediterrània dels Pirineus, però és que el vent de dissabte no tenia precedent: mentre féiem grans esforços per mantenir-nos drets, petits trossos de gel ens ametrallaven el cos i gairebé no ens deixaven obrir els ulls. Calia prendre la temible decisió: baixar cap a Grau Roig amb el vent de cara que feia impossible avançar o baixar cap al Pas de la Casa amb un vent de popa que podia enviar-nos fins a Tolosa a velocitat supersònica.

El primer cop vam prendre una decisió conservadora: baixar cap a Grau Roig. El segon ja ho vam fer cap al Pas de la Casa i, què voleu que es digui, al final un s'acostuma fins i tot a les ràfegues de vent apocalíptiques. I més quan del que es tracta és de crear opinió pública d'altura (a 2.500 mts. per ser més precisos).
Com soldats al peu del canó no vam deixar d'estar mai al peu de la notícia, fins i tot vam dinar a les pistes per no perdre'ns cap detall. És molt dur treballar en cap de setmana i és molt sacrificada la vida del periodista. Uf!

dimarts, 10 de novembre de 2009

Si un matí d'hivern tres viatgers

Distància: 8 kilòmetres
Sortida i arribada: Aparcament de Sorteny (1.781 mts.)
Cota mínima: 1.781 mts.
Cota màxima: 2.340 mts.


Va ser dilluns a la tarda, quan pujava de Barcelona a Andorra, que vaig veure, per primer cop aquesta temporada, els Pirineus amb el seu vestit d'hivern. Tots blancs, acaronats de lluny pel Sol de novembre, daurat i esmorteït, que s'esllanguia damunt la plana d'Urgell. Vaig recordar que, dies abans, havíem parlat de fer una excursió dimarts abans de tornar a la feina dimecres. "Com no sigui amb raquetes de neu...", vaig pensar. I així va ser.
Al Servei de Meteorologia d'Andorra anunciaven un dia assolellat, especialment al matí. Com que utilitzen una metodologia científica, el resultat va ser que el dia es va llevar gris i va anar empitjorant a mesura que avançaven les hores. Però si un matí d'hivern (per bé que encara al novembre) tres viatgers decideixen fer una excursió res no pot impedir-ho. I aquí els tenim a tots tres: l'Enric, la Laia i en Iago.
Tots tres tenim síndrome d'abstinència de l'esquí, però com que de moment la nostra droga no està al mercat i per arreu hi ha pols blancs, ens vam conformar amb la metadona de les raquetes.
Vam decidir caminar sobre segur i anar a Sorteny, la vall de les bruixes remeieres, que a la primavera s'omple de plantes medicinals, i que jo voldria creure que agafa el seu nom de sortilegi o alguna cosa semblant. Se non è vero, è ben trovato, no us sembla?
De plantes medicinals n'hi havia ben poques. De bruixes, ni rastre. Només hi havia neu, molta ney. Neu fins als genolls com mostra aquesta foto. I més amunt dels genolls, també. Jo, que fa dos anys vaig fer vàries vegades aquest camí amb raquetes, mai no havia vist tanta neu al bosc que puja de la vall de Sorteny cap a l'Estanyó.
Un cop superat el bosc -el temible bosc de Sorteny a l'Estanyó que és una de les ascensions més absurdes i més cansades que hi ha- la cosa canviava. A la pleta del Llomar també hi havia un bon paquet de neu, però estava més endurida pel vent i costava menys de caminar-hi per sobre.

A mesura que avançàvem cap a l'estret de l'Estanyó el cel s'anava posant més i més amenaçador. Tement l'arribada imminent d'una nevada considerable, vam decidir dinar. Diu Marguerite Yourcenar a Memòries d'Adrià allò de "intentem entrar a la mort amb els ulls oberts". Jo sempre he estat de l'opinió que és millor entrar-hi amb la panxa plena, els ulls sempre tindrem temps d'obrir-los després... O sigui que ens vam asseure i vam dinar (entrepans de la Fleca Font, així tot queda en família).
Després de dinar vam veure com, primer Arcalís i després els veïns pics de la Serrera i del Roc del Rellotge desapareixien darrere una cortina de neu.

Ja tornàvem quan la nevada ens va enganxar a nosaltres, vorejant el riu de Sorteny.
Una nevada que va fer que a algun li quedessin els cabells més canosos del que és habitual.
I al final de l'excursió vam comprovar que en Cabe, per no ser menys, també s'havia volgut vestir de blanc. I aquí el teniu, tot silenciós, pensant-se que va camuflat:
PS: Grandvalira avança dues setmanes l'inici de la temporada d'hivern i el proper dissabte el domini esquiable més gran dels Pirineus ja tindrà les portes obertes. Festival.


Ver Per Sorteny fins a l'Estanyó en un mapa más grande

dilluns, 7 de setembre de 2009

A Ponts, molts... i molts de bons

Tot és qüestió de ritme. El secret de la música, quan és bona, està en el ritme. La poesia és qüestió de ritme; i també la prosa, que és com fer poesia però sense xarxa. La base de l'arquitectura, sospito, és el ritme que també està present en la pintura, en la retòrica, en la política i en totes les arts. Perquè les arts, a diferència de les ciències, tenen molt a veure amb la vida i la vida, això segur, és qüestió de ritme. La realitat sensible no és altra cosa que la manifestació de diversos ritmes, que es despleguen ocults, talment com corrents subterrànies. L'art de viure consisteix a saber trobar aquests ritmes i no pas com ho faria la ciència, és a dir, amb un fanal a la mà, sinó d'una manera més intuitiva que racional. Adaptar-se als ritmes que flueixen més enllà dels límits de la sensibilitat és el secret per a què les coses surtin bé. No adaptar-s'hi implicarà anar sempre a destemps, sempre sincopat, veient passar la realitat com una cosa estranya i hostil, que va massa ràpid o massa lenta. Cal, doncs, saber trobar el ritme ocult de les coses, de les que són perquè són i de les que no són perquè no són.Moltes vegades, passant per Ponts, camí d'Andorra, ens havíem fixat en el cartell que indicava: "Col·legiata de Sant Pere. Segle XI" i havíem vist el massís cimbori retallant-se a l'horitzó damunt la carena als peus de la qual reposa el poble. Però no va ser fins ahir que ens vam decidir a desviar-nos de la carretera i agafar la pista forestal que puja fins a l'església.
El camí que hi puja és perfectament transitable en cotxe, fins al punt que a pocs metres de la col·legiata hi ha un aparcament previst per encabir-hi molts cotxes, per bé que ahir, un dilluns de setembre, només n'hi havia dos: el nostre i un seat blanc que havia arribat just darrere nostre i del qual va baixar un home tirant a rabassut i indubtablement de la terra. Una breu conversa entre la Gemma i l'home va servir per assabentar-nos que ell tenia les claus de l'església. Davant la pregunta de si l'obriria ens va contestar, amb un punt sorrut: "si s'ha d'obrir, s'obrirà" i acte seguit va treure la clau de la butxaca. No era una clau qualsevol era una clau digna d'una col·legiata, gran com un cullerot, una clau com les de l'hort de Sant Maties o del magatzem del carrer Sant Josep que la Rosa guardava gelosament en un calaix a la cuina de casa els avis, a Montblanc.
Va ser aleshores que vam adonar-nos que l'home no era sorrut, sinó que la seva hesitació a l'hora d'obrir la porta era, en el fons, pura coqueteria. Les coses, totes, tenen el seu ritme, i si un parell de camacos han tingut l'encert d'arribar al lloc precís en el moment precís el mínim que poden fer és esperar una mica. Al capdavall, la col·legiata fa gairebé mil anys que s'espera.

La porta s'obre amb un ritme pausat i feixuc. En Josep, que així és com es diu l'home, té ganes d'ensenyar-la, però no a qualsevol preu. La cosa va per llarg, un monument així no es mereix només una ullada. És com una seducció, amb un tempo més propi de Werther que no pas de Justine. Acceptem el tracte. En Josep, s'explica, el que veiem no és el que es podia veure ara fa 30 anys.
Fins el 1977, la col·lgiata presentava un aspecte ruinós. Els carlins, que l'havien utilitzat com a polvorí, la van fer volar pels aires abans de la seva retirada el 1839, per a què veiem que no tot és culpa dels liberals i les seves desamortitzacions... Les parets que quedaven es van anar esberlant, les voltes van caure, bona part del cimbori es va desplomar i els espoliadors van fer la resta. Amb l'excusa de muntar un museu algú va intentar endur-se un dels sarcòfags gòtics del temple i aleshores va ser quan els de Ponts van dir prou. Un grup de joves d'aleshores, entre ells en Josep, van formar l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts amb l'objectiu de refer la col·legiata.
Van començar per la façana oest, la principal: van refer, dovella a dovella, els arcs de la portalada i el finestral i van netejar tota la nau. Era aquella època en què a Catalunya encara existia una forta societat civil, en què les xarxes ciutadanes suplien la manca d'Estat. ¡Quina catàstrofe ha estat l'Estat per als catalans! ¡Aquest invent franco-espanyol no podia ser-nos més aliè, més estrany i més hostil! Catalunya ja tenia associacions, solidaritats, mútues, mancomunitats, cooperatives... tot sense l'Estat. Ens han donat l'Estat (a mitges) i, a poc a poc, ens hem anat tornant tant improductius, tan acomodats, tan amants de les prebendes, del nepotisme i de l'especulació com els espanyols o com els francesos. En 30 anys d'Estat, a Catalunya només hem bastit grans façanes que no tenen pràcticament res al darrere.
A Ponts, afortunadament, no en van tenir prou de refer la façana, i van continuar amb tota l'església. Van refer les voltes de la nau amb quatre milions de pessetes atorgats per la Generalitat. Els diners eren del tot insuficients, però allà tothom treballava amb una causa comuna i amb un punt d'amor a l'art. "Nosaltres vam fer més aquí amb aquells diners que els de Gualter amb set vegades més", diu en Josep recordant que, a l'altra banda del Segre, a Gualter (La Baronia de Rialb) van dilapidar un munt de diners públics contractant i subcontractant empreses per refer un monestir que encara ara no està del tot reconstruït. I això que la dita popular, segons l'avi Lluís, deia allò de "A Ponts, molts i pocs de bons; i encara els que són bons no són de Ponts, i si n'hi ha un de bé, de Gualter ha de ser". Doncs deu ser que no...
Després de la volta de la nau, va venir el més difícil: el cimbori. Només dues de les vuit agulles que aguantaven l'estructura original estaven dretes i encara una d'aquestes dues es va haver de refer, "numerant pedra per pedra", perquè es desviava 25 centímetres. Un cop refet el cimbori només faltaven les campanes. Un dels "amics" de la col·legiata era de la Marina i, en jubilar-se va demanar al vaixell on havia prestat servei la campana de la nau. La hi van donar, però no passava per les finestres de la torre, ni per l'ull de la cúpula. Aleshores, en va fer fondre una de nova, però va anar de ben poc que a Sant Pere de Ponts no hi repiqui avui una campana de vaixell.
Des que la restauració de l'església va estar acabada, cap al 1997, els amics de Sant Pere de Ponts es continuen trobant cada diumenge a la col·legiata. Cada 1 de maig s'hi celebra una mena de romeria, entre laica i religiosa, que no per casualitat no coincideix amb la festivitat de sant Pere, perquè la celebració és més cosa del poble que no pas de l'Església. En Josep es mira satisfet la seva col·legiata i nosaltres comencem a entendre la coqueteria del principi. Una història així no es pot anar explicant al primer passavolant. Només un punt de tristesa l'envaeix quan pensa en el futur de la col·legiata. Quan l'associació, formada per persones que sobrepassen totes la seixantena, desaparegui l'ajuntament se'n farà càrrec. "Però no els sortirà a compte posar algú que se'n faci càrrec com ho fem nosaltres", diu en Josep i, sense voler, verbalitza el que tots comencem a saber: que l'Estat mai no suplirà els lligams espontanis de les societats fortes i ben estructurades.
Però nosaltres hem tingut la sort de trobar aquell ritme ocult i arribar a la col·legiata en el moment precís, quan la força del poble ha enllestit la feina i l'Estat encara no l'ha graponejada. Tot és qüestió de ritme i nosaltres ahir vam pensar que ens feia massa mandra anar directament a Andorra, que podíem desviar-nos, aquest cop si, seguint les indicacions que ens portarien a l'església canònica fundada pels comtes Ermengol IV i Adelaida d'Urgell, habitada durant segles per un prior i quatre canonges agustins, volada pels carlins i refeta per en Josep i els seus amics. Em costa contradir les paraules de l'avi, però em temo que "a Ponts, molts i molts de bons".

diumenge, 30 d’agost de 2009

Jugant a ser Indiana Jones

No recordo quan va ser que vaig conèixer MJ. Suposo que no ho recordo perquè jo aleshores devia ser molt petit. Però no, no és només això; la imprecisió de tot plegat rau en el fet que MJ sempre ha estat allà i, a la vegada, no hi ha estat. Quan jo era petit recordo que va viure una temporadeta a casa, cosa que a mi em feia molta il·lusió perquè era com tenir una germana gran (amb el permís de la meva mare, que ja sé que em recordarà que si féssim els càlculs i MJ fos la meva germana ella s'hauria quedat embarassada poc després de fer la primera comunió). Uns anys més tard, MJ venia de tant en tant a sopar i jo aprofitava per redoblar els esforços de la meva campanya antitabac, d'ordinadri adreçada al meu pare. També vaig passar llargues temporades sense veure-la. Vaig saber que havia deixat la literatura per dedicar-se a ajudar els altres, una decisió molt lloable. No és que MJ se n'anés a les missions, simplement es va fer assessora fiscal, és a dir: ajuda a les persones a pagar menys impostos per a què així puguin pagar-li els seus honoraris. Tot plegat és comprensible, perquè MJ té moltes boques per alimentar: concretament tres (sense comptar la seva), la dels tres sharpeis que constitueixen la seva guàrdua pretoriana. I així me la vaig trobar quan vaig arribar aquest agost a Galícia: al jardí de casa, donant de menjar a les tropes.

Vaig poder comprovar que les meves invectives antitabac de vint anys enrere no havien servit per a res i que, tot i que el meu pare (que té l'honor de ser l'home que fuma amb més estil després de Humphrey Bogart) ho ha acabat deixant, ella continua fumant tabac negre cubà. Havia vingut a San Xoán de Río a fer el que fan molts: a beure l'elixir que destilen les pastures sempre verdes, a escoltar el xiuxiueig que s'escola entre la frondositat dels boscos de roures i de castanyers, a oblidar-se que hi ha homes i tornar als braços de la natura, la incommovible, la serena, la plena de bellesa...

I un bon dia, caminant primer pel carrer del desengany i després pel de l'oblit, que transcorren sempre paral·lels, els peus ens van portar a un munt de ruïnes que s'alçaven en un petit promontori entre les vinyes de la vall de l'Abeleda, allà on Frederic Mompou va escriure aquelles peces impressionistes dedicades als carros de Galícia. A mi, fa temps, un estiu d'oblits i desenganys també em va dur fins aquí.Són les ruïnes del monestir de San Paio da Abeleda que, per despistar (molt propi dels gallecs), no estan al poble de San Paio, sinó al de Santa Tegra. El monestir és propietat privada i l'amo deu ser un senyor que es passa el dia amb els dits creuats resant per a què tot s'acabi d'enfonsar abans que els responsables de Patrimoni de la Xunta s'assebentin que allà hi ha alguna cosa que val la pena. Mentrestant, l'amo, el paio, li direm, per fer honor al seu patró, es deu anar venent el monestir a la menuda: ara una columna, ara un capitell, ara una estàtua, ara un tros de retaule...

Mentre l'amo del recinte i els brocanters fan el seu agost particular, jo em dedico cada agost (el de tots) a deixar-me caure per les ruïnes del monestir, per a què vegin que encara hi ha algú que sap que allò no és només un casalot enrunat. Em fa il·lusió pensar que així trenco els terminis de la usucapió i no els deixo culminar els seus plans. No dec ser l'únic, perquè aquest cop l'entrada principal al monestir estava tancada i barrada i la porta lateral estava directament tapiada i provista d'un cartell on es podia llegir: "Propietat privada, prohibit el pas" Així és que a MJ i a mi només ens va quedar un remei: saltar la tàpia... per horror de la meva mare que, tot i que fa anys va flirtejar amb el comunisme, s'havia convertit de sobte en la més aferrissada defensora de la propietat privada usque ad coelos et usque ad inferos.

S'esdevé que quan a un se l'estimen molt pot, fins i tot, desobeir i MJ i jo compartim el plaer de desobeir a la Marisa, a la mamà, que és un dels plaers més grans que hi ha, perquè sabem que ens estima moltíssim. I la desobediència ens va dur a saltar la tàpia i a endinsar-nos en el que havia estat el cementiri, a tocar de l'església, amb arbres que matisaven fins a l'extrem la llum inclement del migdia, amb tombes cobertes de molsa, líquens i heures, amb falgueres, esbarzers i fulles seques per arreu. Com un compendi de novel·la gòtica, vaja.Al fons del cementiri, del costat oposat a l'església, s'obria una porta que comunicava amb el pati principal de l'abadia. Confiats en el Codi Civil i en què, per tant, ningú no entraria a la "propietat privada", els propietaris no havien tingut la prevenció de tancar-la i la reixa, tot i disposar d'un pany modern i horrible, estava oberta.

Després de saltar una tàpia, travessar una porta oberta és una vulgaritat i de bon grat hauríem forçat el pany si no fos perquè ens el vam trobar obert. Les vistes de l'altre costat, malgrat l'abandonament extrem, valien la pena.Després de comprovar que en tot aquell pati, que devia haver estat la zona de serveis del monestir, amb hostatgeria, estables i magatzems, no hi quedaven més que runes i més runes, vam decidir tornar cap al cementiri i l'església on, com a mínim, hi havia ruïnes.

A diferència d'altres anys, la porta de l'església també estava tancada. Havien substituït l'antiga porta de fusta, que estava trencada i podrida, per una porta metàl·lica més pròpia d'un garatge industrial que no pas d'una església. Però bé, el cas és que no vam poder entrar a l'església i ens vam haver de conformar a guaitar a l'interior a través de les finestres. Les finestres més accessibles, les que estaven peu pla, no oferien grans perspectives (com acostuma a passar amb totes aquelles coses i persones que són excessivament accessibles). Un tros de nervatura gòtica encalada amb mal gust i amb les plantes fent estralls.Vam haver-nos d'enfilar una mica per començar a trobar coses interessants. Unes pedres que sobresortien de la paret d'un dels laterals ens van permetre arribar fins a unes finestres a mitja altura, molt estretes, però afortunadament la càmara de MJ té bon angle. Mentrestant, la Marisa augmentava la seva pressió sobre els violadors de la propietat privada del paio. De fet, feia un estrany doble joc: d'una banda vigilava que no vingués ningú i de l'altra ens espantava per a què sortíssim. És una complexa estratègia ideada per Goebbels que un altre dia us explicaré. De moment, aquí hi ha part del que vam poder captar des d'aquelles finestres: uns capitells i uns arcs romànics que evidenciaven el que ja sabíem: que tot a Galícia és romànic revestit de barroc i que només cal gratar una mica per a què surti l'original.El més difícil, però, no havia arribat encara. Fent gala d'una temeritat que, ho confesso, fins i tot a mi em va espantar, MJ va assenyalar unes finestres que s'obrien a la part superior de la nau central, damunt de les teulades d'una de les naus laterals. En un dels racons del creuer creixia una vella heura que permetia enfilar-se per la paret. Utilitzant com a escala les últimes tombes del cementiri, vam arribar a l'heura i MJ s'hi va enfilar, fent servir les meves mans com a escaleta. A través de la primera finestra es veia un tros de fresc que devia ser barroc o fins i tot posterior, d'una simplicitat gairebé infantil.Jo, tot això, ho anava seguint de damunt les tombes estant, perquè cada cop que intentava enfilar-me per l'heura em trobava amb un tros de la planta a la mà. No tenia a ningú que em fes l'escaleta, excepte la mamà, és clar, però crec que no era el més conveninent demanar-li-ho. De moment, ja havíem aconseguit que s'enfilés a la tàpia i ens increpava de totes les maneres possibles per a què tornéssim. Quan va veure que MJ estava transitant per damunt d'una teulada que devia fer 100 anys que estava podrida, va estar a punt de saltar dins del cementiri per fer-la baixar, però el seu escrupulós respecte per la propietat privada li ho va impedir. Des de la teulada estant, MJ cantava victòria, alguna cosa es movia dins l'eslgésia, era una bèstia estranya, molt vella i posteriorment pintada com si algú hagués volgut disfressar-la de gat.
El contacte amb el monstre va ser fugaç, es va deixar retratar i prou. Encara deu ser allí, esperant al capdamunt d'una columna, vigilant tots aquells que pretenen entrar a l'església. Potser és per això que han tapiat la porta. Potser van entrar per expoliar-la i la bèstia en qüestió els va fer fora. Potser el dia que l'església acabi de caure i el vagin a buscar per vendre'l a algun col·leccionista de coses estranyes s'abraonarà damunt els expoliadors i els deixarà morts, estesos entre les làpides del cementiri, damunt d'un toll de sang densa i calenta. Estaria bé que, de tant en tant, les pedres es defensessin.