dimarts, 28 de setembre de 2010

Les festes de la Mercè

És inevitable que quan s'acosten les festes de la Mercè em recordi d'ella. Perquè va ser en uns dies com aquests que ens vam conèixer. Mai ningú m'ha esperat tant sense saber ni tan sols qui era. O, dit d'una altra manera menys amable, mai no he fet esperar tant ningú de qui només coneixia el nom. Una hora i mitja, si mal no recordo. Però no va fer mala cara. Tot el contrari, es va alegrar en veure en Cabe, d'un blau lluent com poques vegades sota el sol d'aquell matí de setembre al Putxet.

Tot just començava la tardor del 2004 i l'Ana, en Biel i jo acabàvem d'aterrar a Barcelona, portant amb nosaltres l'últim sol de l'estiu de l'Empordà. M'havien parlat sovint d'ella, de la noia que els havia acompanyat al Fòrum Social Europeu de París encara no feia un any. No la coneixia... o potser sí. ¿Com oblidar aquells ulls verds, de mirada a voltes distant, els tirabuixons de bronze i els pòmuls encesos per la sang? Els meus ulls s'havien creuat amb ella moltes vegades al bar de la universitat i ara, tot d'una, aconseguia posar nom a una cara coneguda i cara a un nom que començava a ser familiar.

Ebris de llum com estàvem, vam travessar Barcelona d'una punta a l'altra i, no sé com, després que l'Ana s'esfumés, vam acabar ella, en Biel i jo en un petit restaurant de la Boqueria. Quin presagi dels temps que encara havien de venir! La nit va ser llarga, però es va fer curta i, transcorreguda una estona molt breu, ja no només el seu rostre i el seu nom m'eren familiars, sinó tot. D'on havia sorgit aquella coneixença tan profunda, tot de sobte? D'on i per què? "No necesito tiempo para saber cómo eres, conocerse es el relámpago", havia escrit mesos abans l'Ana -manllevant els versos de Salinas- a les cobertes d'un llibre que va regalar-me. I aquella nit, a la Boqueria, sense necessitat de citar cap poeta, entre ella i jo va caure un llampec.

No sé si va ser aquella nit, o setmanes més tard a Cadaqués, o potser un matí a la terrassa de la cafeteria del campus de Ciutadella, o una tarda voltant per Santiago, o un vespre en un bar de Barcelona... No sé on va ser, però sí que recordo què va dir-me: "D'aquí molts i molts anys, quan siguem vells i jo estigui fent mitja en un balancí vindran els teus néts i em diran que sempre els estàs explicant batalletes i jo els diré: 'no us cregueu res del que us digui l'avi Iago, no li feu cas'". Pot semblar estrany, però aquelles paraules, tal vegada dites sense pensar gaire i amb més interès per burlar-se del present que no pas per dibuixar el futur, van arribar molt endins del meu ésser. "¿Vols dir que ens veurem sovint, que estarem a prop l'un de l'altra quan siguem vells?", vaig preguntar-li; els seus ulls van baixar un instant de l'esfera on estaven instal·lats i es van tornar més humans, més propers: "és clar que sí! per què no?".

Des d'aleshores la vida ens ha demostrat a parts iguals com d'encertada i equivocada era aquella resposta; però hi ha coses que perduren més enllà del temps i les paraules i res del que es diu des del cor es diu en va. Ara toca separació, no pas per ella, sinó per aquesta subtil teranyina de camins que els deús han anat teixint al voltant de tots nosaltres.

L'últim cop que ens vam veure va ser a finals d'agost. A finals d'aquest estiu que ha desembocat de forma abrupta i precipitada en una tardor que s'anuncia molt llarga. Em va proposar, com ha fet altres vegades aquests últims temps, anar a veure l'Ana a l'Escala. Vaig dir que no: el meu cor no estava prou fort per encarar-se a una tomba. Vam optar per una platja tranquil·la i per no fer preguntes. Els amics es fan poques preguntes.

El setembre se m'ha escolat entre els dits, veloç, entre Andorra i Barcelona i han tornat a arribar els dies de la Mercè i jo m'he recordat d'ella, que abans de conèixer-la ja estava acostumat a la seva existència... i que l'estimo, amb les poques virtuts que ens diferencien i els nombrosos defectes que ens assimilen, d'aquella manera subtil i curiosa amb què s'estimen els que estan cridats a envellir sense perdre's de vista, fent mitja i explicant batalletes. Qui sap si tot això que escric no és més que una batalleta més i ella, en escoltar-la quan hagin passat tots els anys, dirà allò de: "no us cregueu res del que digui l'avi Iago, no li feu cas".

dimarts, 21 de setembre de 2010

Seguint la pista del carrilet de la Costa Brava

Distància: 82 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: Sant Feliu de Guíxols (antiga estació del carrilet)
Arribada: Girona (escales de la catedral)
Fa temps que li tenia ganes i aquest estiu me les vaig fer passar totes de cop. Des que vaig descobrir la via verda de l'antic carrilet que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols que volia completar-la en bicicleta. A mitjan agost ho vagi fer. Després d'un parell de dies de rodatge per Sant Feliu i voltants, vaig sortir a l'aventura.

La primera part del recorregut la coneixia prou bé: La sortida de Sant Feliu en lleugera pendent fins a passar el collet que separa el poble de la badia de Sant Pol, travessar S'Agaró per l'interior, arribar a Castell d'Aro entre dues fileres d'arbres que recorden el pas de la via i d'allà entre camps i vorejant la carretera fins a Santa Cristina d'Aro. Tots aquests poblets, conserven l'antiga estació del carrilet, normalment transformada en una oficina de turisme, un bar o algun tipus de centre cívic.
Després de passar Santa Cristina i el baxiador de Bell-lloc i Font-picant, el camí s'endinsa en una zona una mica més boscosa, entre els termes de Santa Cristina i Llagostera. El bosc es va aclarint aviat i, a mesura que s'aclareix, el camí es torna més costerut. Aquesta és la zona més dura del recorregut. No és res de l'altre món, perquè, al capdavall, es tracta de seguir la via d'un tren i els trens mai tenen grans desnivells, però en un migdia d'agost i amb un cos poc habituat com el meu, no va ser del tot senzill.
Quan el camí arriba a Llagostera es torna força més civilitzat. Gairebé a la sortida del poble ens trobem amb un altra exemple d'aquesta arquitectura que el carrilet va potenciar. A mi, aquestes estacions de maó pulcres i endreçades em recorden aquelles casetes que es col·loquen a les maquetes dels trens elèctrics i també a la recreació de trens i estacions a petita escala que hi ha al Parc de l'Oreneta de Barcelona.
En sortir de Llagostera direcció a Cassà, l'esvelt campanar de la població s'acomiada de nosaltres. L'antiga via va avançant entre els camps i, tot de sobte, ens envaeix una calor sufocant, molt humida.
És el moment en què el camí travessa un camp de blat de moro. No sé per què, però diríeu que les panotxes desprenen aquella calor enganxosa. Afortunadament, a l'hora que hi vaig passar estaven encesos els aspersors automàtics i vaig aprofitar per fer una dutxa inesperada, bicicleta inclosa.
Després de la plantació de blat de moro, el camí segueix avançant entre els camps i els canyissars: de tant en tant, un petit pont creua un rierol o una riera. I al fons, al final del recte paviment de sauló s'intueix el campanar de Cassà de la Selva.
La via del carrilet encercla Cassà pel sud i per l'est i després va sepentejant, flirtejant amb la carretera, en direcció a Llambilles.
Tot i que, en línies generals, la via verda del carrilet està ben indicada, a Llambilles tot es fa una mica confús. Un tros de la carretera està en obres i han desaparegut els cartells indicadors; per intuïció vaig acabar deduint que la ruta del carrilet era una que passava entre unes cases i la presència, més endavant, dels característics dibuixos de bicicletes al paviment em van servir per saber que estava en el bon camí.
Quan la via verda arriba a Quart el paisatge ja és molt més urbà, ja s'intueix Girona. Amb tot, al bellmig de Quart encara es poden fer fotografies com aquesta: una masia amb una porta dovellada i un campanar romànic al fons de la imatge.
I Girona ens rep, fent la migdiada a banda i banda de l'Onyar. No és encara la Girona mítica, sinó un barri més modern, amb certa gràcia malgrat tot. Vorejant el riu arribem a la Girona autèntica i amb més de quaranta quilòmetres a les cames té un aire triomfal entrar per la Rambla de la Llibertat i perdre's amb la bicicleta pels carrerons fins arribar a les escales de la catedral.
Vaig arribar a Girona cap a dos quarts de tres i vaig dinar en una terrassa de la Rambla quan alguns guiris ja començaven a pensar en el seu sopar. És curiós, perquè tothom feia la seva vida i jo pensava: "no saben que he vingut des de Sant Feliu en bicicleta i que d'aquí una estona tornaré a marxar pedalant cap a la Costa Brava". Però en el fons sempre és igual, la gent que ens trobem pel carrer a les ciutatrs no saben pràcticament res de nosaltres, si fa poc que hem arribat o si marxarem aviat, si ens agrada Mozart o Queen, si tenim el cor trencat o l'ànima plena d'esperances... o ¿qui sap? potser totes aquestes coses a la vegada i moltes més.
Que no me n'oblidi: Ella. Després de ser els meus peus durant més de 80 quilòmetres, li he de fer un petit homenatge. Aquesta és la bicicleta que vaig llogar a Sant Feliu i que em va portar a Girona. Li posaria nom, sempre m'ha agradat posar nom -i amb el nom ¿vida?- a les coses, però ara em costa. Per posar nom a les coses s'ha d'estar molt i molt alegre. Si voleu batejar-la vosaltres...

Ver Via verda Sant Feliu - Girona en un mapa más grande