dilluns, 7 de febrer de 2011

An amusing little piece of nonsense


Fa dies que tinc a casa una plaga de menairons. A Ordino, ho sap tothom, és habitual tenir menairons convivint amb els humans i pot considerar-se desafortunat aquell que no n'ha trobat mai cap. Però si la manca de menairons és una desgràcia, no ho és menys un excés dels mateixos. En el fons, els menairons -igual que els seus cosins: els follets i els farfadets- només volen ajudar. I els menairons de casa meva fa dies que estan entestats a reordenar els meus llibres. Es veu que no els agrada com estan col·locats i de ben segur coneixen un sistema de classificació més còmode i racional. El problema és que aquests éssers feèrics són inconstants per naturalesa i els agrada tenir feines a mig acabar. I jo ja m'estic acostumant a trobar-me cada matí un munt de llibres desendreçats damunt la taula. Llibres escampats sense ordre ni concert. Això sí, sempre, invariablement, en deixen un d'obert: Les aventures d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll. I no sé si serà per això que diumenge, mentre l'Eva i la Laia estaven esmorzant amb mi a casa, vaig tenir una idea pròpia d'Alícia. Estava menjant-me l'enèsima rosquilla de Sant Blai del dia i, tot mirant la caixa de metall, vaig dir: "Us imagineu ser prou petit per entrar en aquesta caixa i llençar-se de cap sobre les rosquilles?"

I devia explicar-me molt bé, perquè la Laia i l'Eva s'ho van imaginar sense gaire esforç. Quin plaer viure per una estona en una caixa plena de rosquilles de Sant Blai! Caminar i notar com el sucre cruixeix sota els nostres peus, saltar i rebotar contra la pasta de full tendra i lleugerament humida, deixar-se bressolar per la seva aroma i adormir-se entre els seus plecs... L'única cosa que pot superar en intensitat el fet de menjar rosquilles de Sant Blai és deixar-se devorar per les rosquilles de Sant Blai.
No sé qui d'entre els tres va tenir un rampell de realisme: "Au! tot això són fantasies!". I quan vam mossegar la següent rosquilla el món es va posar de cap per avall. Ja ho tenen això els diumenge a Ordino: que inciten a jugar al món al revés. Si les rosquilles devoren les persones, també podria ser que un matí d'hivern es convertís en un migdia tropical, que a més de 2.000 metres sobre el nivell de mar sorgís una platja i que en lloc de posar gel a les begudes, posem les begudes al gel.
Ho teníem davant dels nostres ulls i no ens ho crèiem. Tot de sobte estàvem en una gran extensió coberta de neu en algun lloc inconcret proper a Arcalís. De fons ens arribava una vaga remor dels cotxes que pujaven a les pistes i a l'horitzó vèiem els esquiadors més matiners lliscant per la Portella del Mig.



















La presència d'unes raquetes de neu i d'uns pals ens feien saber com havíem arribat fins a aquell lloc, però cap dels tres no recordava haver caminat pel bosc del Castellar ni pel Comís Vell fins a arribar a aquella esplanada. Però, ja que hi érem, calia aprofitar-ho. Al capdavall, una aventura és un inconvenient ben assumit, que diria Chesterton.

Sense preguntar-nos si havien estat els menairons, els follets o els farfadets, vam decidir aprofitar el Martini Rosso, les olives, les escopinyes i les patates d'aquest improvisat vermut d'altura.

A mig vermut, vam escoltar un soroll i va aparèixer un home amb orelles i nas de conill fent esquí de muntanya. Semblava atrafegat: no parava de mirar el rellotge. "Esteu com en una cala", ens va dir mentre passava sense aturar-se pel nostre costat. I tenia raó: feia tanta calor que allò semblava una platja.
De lluny, una mica més amunt per la pala de neu, un altre grup d'esquiadors ens mirava encuriosit. Anaven tots molt junts i avançaven a poc a poc, talment com una eruga. No sabria dir-vos si van arribar a passar per allà on érem nosaltres, tot i que estic del tot convençut que no hi havia un altre camí. A mesura que la resplandor de la neu s'anava apoderant de nosaltres anàvem parlant de coses cada cop més estranyes. Ens vam trobar, tot de sobte, extraient les conclusions més altisonants de fets formulats minuts abans com a mera hipòtesi. There's nothing like talking nonsense and drinking Martini Rosso in a winter morning.
"Quina llastima no haver portat una baralla de cartes", va lamentar-se la Laia. "Crec que jo en tinc una", va dir l'Eva i va començar a remenar a la seva motxilla. Efectivament, en tenia una, però no una baralla, sinó una carta, una sola carta: la reina de cors. "A qui se li acut venir a la muntanya només amb una carta en lloc d'agafar la baralla sencera!", va increpar-li la Laia. "Com a mínim he portat una carta, tu no n'has dut cap", li va respondre l'Eva. Em vaig veure obligat a intervenir per matisar que, tenint en compte que cap dels tres no recordava com havíem arribat fins a allí, ningú no havia portat res perquè ningú no havia vingut a la muntanya. De fet es podia dir sense risc de caure en l'egocentrisme que la muntanya havia vingut a nosaltres. Així és que, mancats com estàvem de cartes -amb l'única excepció de la reina de cors- vam organitzar el Primer Open de Golf del Comís Vell.
Els únics participants érem la Laia i jo. L'Eva, amb la carta de la reina de cors a la mà, feia d'àrbitre. Vaig guanyar jo, que tinc millor swing -com s'aprecia a la fotografia-, però l'Eva va decidir que tots dos havíem perdut i que qui havia guanyat havia estat ella. Per mostrar el nostre desacord vam començar a fer tombarelles per la neu amb tanta força que vam desestabilitzar la muntanya: el terra es va començar a inclinar i cada cop era més difícil baixar per tornar allà on veníem; que no sabíem on era, però intuíem que era cap a baix.
No sé si va ser aleshores o abans que vaig començar a tenir la sensació d'estar somiant. Era un somni càlid i divertit, però no va a trigar a convertir-se en un malson en el qual l'Eva tenia un atac de pànic enmig d'un pendent de neu que no sabia com encarar. Quant a la perspectiva, hi ha tres tipus de somnis: aquells que els veus des de fora, com si fossis un espectador o un déu; aquells que els veus des de dins com si fossis tu mateix i aquells que els veus des de dins com si fossis una altra persona. El meu somni combinava les dues últimes categories: des dels meus ulls, estàvem en un suau pendent nevat; des dels ulls de l'Eva era un pendent relliscós i gèlid que conduïa al més terrible dels abismes. Calia veure-ho des de fora, des del punt de vista dels déus, per saber qui tenia raó. Ho anava a fer quan, tot de sobte, vaig escoltar un soroll estrident, com el cant d'un gall o un timbre o un telèfon. El soroll provenia del menjador. Vaig obrir als ulls i era a l'habitació de casa. "Maleïts menairons!", vaig exclamar mentre anava al menjador: Hi havia un pollastre partit en vuit trossos descongelant-se damunt la taula. Al sofà, la Laia tot just es despertava d'una profunda migdiada. Algú trucava a la porta: era l'Eva, amb una amanida de brots d'espinacs i nous sota el braç. "Porto el primer plat, dinem?", va preguntar en entrar al menjador. Vaig mirar el rellotge: passaven pocs minuts de les set de la tarda. I ens vam posar a dinar.