dissabte, 27 de juny de 2009

Les dues cares del pic de Casamanya

Distància: 6,4 kilòmetres
Sortida: Coll d'Ordino (1.980 mts.)
Arribada: Coll d'Ordino (1.980 mts)
Cota mínima: 1.980 mts.
Cota màxima: 2.740 mts.
Per als que viuen a les valls del nord o hi van sovint, el pic de Casamanya és una imatge familiar. Omnipresent, vigila l'anar i venir entre Ordino i la Massana. Es cobreix ràpidament de neu a l'hivern i es destapa abans que cap altre. Quan comença la primavera i les neus gairebé perpètues del Comapedrosa no ens deixen coronar els pics més alts d'Andorra, el Casamanya s'ofereix per a excursions de curta durada, amb la seva silueta arrodonida i amable. Però el Casamanya està regit per Càstor i Pòl·lux i, com tots aquells que neixen sota el signe dels bessons, té dues cares. Una és la que es veu des de la vall, arrodonida i amable. L'altra, és la que comproven les nostres cames (i els nostres pulmons) quan decidim coronar-lo.Com que té dues cares, jo ja l'he pujat dues vegades. La primera, al juliol de l'any passat, amb la Gemma i la Laia; la segona, ara fa unes setmanes, amb la Laia, l'Enric i el Marc. Us deixo amb fotografies de les dues excursions, fetes sempre un matí de diumenge d'aquells que toca anar a treballar a la tarda.
La primera part de la pujada, quan es travessa el bosc del coll d'Ordino, és pràcticament un passeig. A mesura que els arbres van desapareixent i el camí es va fent costerut, la cosa es complica, sobretot si anem convençuts que serà un pic de bufar i fer ampolles.

El primer problema de la pujada al Casamanya és que és menys suau del que sembla, el segon és que enganya constantment: Quan sembla que estàs a punt de coronar-lo t'adones que encara et queda un bon tros de pendent. Així doncs, no és estrany que alguns especulin amb la possibilitat de tirar la tovallola a mig camí.

Tot i així, no es pot dir que el Casamanya sigui un pic complicat. És més, és un bon camí per trobar un ritme constant que et permeti no haver de fer cap parada i pujar-ho tot d'un sol cop.

A més, coronar-lo sempre val la pena. No és un pic excessivament alt: a Andorra n'hi ha uns quants que li treuen gairebé 200 metres, com el seu veí, el pic de l'Estanyó, però té unes vistes espectaculars.

I amb les vistes, el Casamanya torna a mostrar la seva doble cara. Si mirem cap al sud i cap a l'oest, tenim la visió civilitzada, humana, de les valls d'Ordino i la Massana, sembrades de petits pobles que en poc temps s'han fet més i més grans. Si girem la vista cap al nord i cap a l'est apareix el paisatge de Canillo, la cara més violenta de la natura.

Els que ens dediquem a analitzar la política andorrana ja sabem que "Ordino és una altra Andorra" i que "Canillo és un altre Ordino"... o pitjor.

Ver Pic de Casamanya en un mapa más grande

dissabte, 20 de juny de 2009

Un tomb pel barri

Distància: 8,0 kilòmetres
Sortida: Ordino (1.291 mts.)
Arribada: Ordino (1.291 mts)
Cota mínima: 1.291 mts.
Cota màxima: 1.620 mts.


Com que n'hi ha que ja comencen a estar-ne tips d'aquesta falera excursionista meva (nostra, hauria de dir, perquè s'ha contagiat a diverses persones), aquest matí la Gemma i jo hem decidit fer un tomb pel barri, enlloc de fer una gran excursió. No caldria agafar el cotxe ni fer una gran planificació, es tractava, senzillament d'agafar el primer camí que trobéssim sortint d'Ordino. Un dia tranquil, tot i que, ja ho diu J.R.R. Tolkien a El Hobbit, "no saps mai el que et pot passar si vas més enllà de la porta del teu jardí".

La veritat és que tampoc no cal anar gaire més enllà de la porta del jardí per veure món. Andorra és un petit país, un microestat en diuen, però sense sortir de les seves fronteres podem voltar la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra... poca broma. Precisament, en un d'aquets tres indrets comença la nostra excursió d'avui: al Solà de Segudet, la pendent de pedra sobre la qual descansen les restes del llegendari castell dels moros de la Meca. Des d'aquí, vigilats d'aprop per l'omnipresent pic de Casamanya, agafarem el camí que s'enfila per la vall d'Ordino cap a la Cortinada.
I tant que s'enfila! Per un bosc de pins que en un dia de Sol esclata com avui té un no sé què de Mediter que, per instant, ens allunya dels Pirineu
I tant que s'enfila! Per un bosc de pins que en un dia de Sol esclatant com avui té un no sé què de Mediterrani que, per instant, ens allunya dels Pirineus.
Però enfilar-se val la pena per tenir Ordino als nostres peus i, al fons, la Massana, Escàs i Sispony descansant a la falda del Carroi.Després de les magnífiques vistes, el camí gira a la dreta, cap al nord, i s'endinsa en un bosc frondós i cada vegada més humit. Impressiona veure la facilitat amb què canvia el paisatge. Fa uns minuts semblava que estéssim en una pineda mediterrània i ara el bosc és verd i atlàntic, talment com si fóssim a Galícia o a Bretanya.
Bé, com veieu, la Gemma no és l'única que sap pujar als arbres.
Després d'unes quantes ziga-zagues més, de pujar i baixar entre els arbres i creuar algun torrent, arribem a la millor part del camí: les planes de Sornàs, un conjunt de prats que semblen trets d'un capítol de Heidi, esquitxats de bordes. Un bon moment per fer una petita parada en un dels millors indrets del barri.

La ruta s'acosta al final, a la Cortinada, el camí baixa cap al poble vorejant el camp de golf. Ara només ens quedarà seguir el curs del Valira del Nord per tornar cap a Ordino.


Us deixo amb el mapa:



Ver De Segudet a la Cortinada en un mapa más grande

dimarts, 16 de juny de 2009

De Rialb a Arcalís

Distància: 6,5 kilòmetres
Sortida: Aparcament de Sorteny (1.781 mts.)
Arribada: Pleta del Castellar (1.867 mts.)
Cota mínima: 1.781 mts.
Cota màxima: 2.508 mts.
Ja fa dies que volia ampliar la meva llista de blogs (la iagosfera com alguns l'anomenen) amb un blog excursionista. Aquí us presento Iago the Wanderer, el rodamón, el errabundo, el voltaire, en definitiva... I l'excursió escollida per començar la sèrie és la que uneix Rialb amb Arcalís, al nord de la parròquia d'Ordino, a Andorra. Les fotografies són de l'excursió que vam fer l'1 de juny, dilluns de Pentecosta, de bon matí. Entre els participants hi havia dues clàssiques: la Laia (correctora del Periòdic) i la Pepa (redactora de Societat); i una nova incorporació: l'Enric, el nostre redactor en cap plenipotenciari.
El lloc de reunió: la inevitable Fleca Font, a Ordino. Després d'esmorzar vam pujar fins a l'entrada d'Arcalís per deixar allà un cotxe (en CaBeZón) que ens recollís a la tornada. Després vam anar fins al punt de sortida: l'aparcament de Sorteny. Havíem triat una ruta curta, que es pogués fer en un matí i ens permetés anar a treballar a la tarda. El primer tram del camí, que segueix el riu de Rialb, és pràcticament un passeig, entre boscos i pastures...
Vaja, molt bucòlic, sinó fos que els arbres i els prats també tenen la seva memòria i ens recorden que aquí, en aquestes pastures encara parcialment cobertes per la neu de l'hivern es va decidir el futur polític d'Andorra. Aquí, durant la tradicional benedicció de bestiar i posterior graellada pantagruèlica de mitjan agost del 2007 l'aleshores cònsol d'Ordino, Enric Dolsa, va tenir notícia de la traïció de Bernadeta Gaspà. Aquí, poca broma, va començar la guerra entre els liberals que va acabar regalant Ordino als socialdemòcrates i va acabar de catapultar-los fins al Govern que ara, per primer cop, ocupen. "Y aquí, donde el romano encendimiento, donde el fuego y la llama licenciosa sólo el nombre dejaron a Cartago, vuelve y revuelve amor mi pensamiento, hiere y enciende el alma temerosa y en llanto y en ceniza me deshago" li escriu Garcilaso a Boscà, doncs això, més o menys, però des d'Ordino, que més que Cartatgo és com Sicília.
Tornem al camí. Seguim pujant per la vall de Rialb, que es va orientant lleugerament cap a l'oest. Per no seguir amb coses històriques passem ràpid davant les cabanes de Rialb, deixant a la dreta la pujada cap al port Siguer per on Jacint Verdaguer va entrar a Andorra el 1881 provinent de França.
El camí comença a fer pujada, avançant pels planells de Rialb cap a la portella del mateix nom. Bé, fa pujada, però no tanta com alguns voldrien fer-nos creure en aquesta foto:
I encara menys en aquesta altra, artificialment vertical:
Que dius, Laia, podries haver clavat una mica més els dits per dissimular millor, no?
Quanta neu per estar a finals de la primavera. I aquests dos moros de la moreria? Així de despitats devien anar els àrabs per Poitiers quan els francs els van parar els peus.
I amb la neu comencen les avenutres. Pujant, cal fabricar-se els graons amb els peus (bé els fabrica el primer que puja, perquè els altres es limiten a seguir les seves passes, mai tan ben dit) i baixant, l'assumpte és encara més complicat. De moment, quedem-nos aquí, a la portella de Rialb observant el panorama cap al Castellar i Arcalís.
Com que la llengua de neu no ens deixava seguir pel camí marcat, vam optar per vorejar el pic de Besalí i, de passada, intentar pujar-lo. Primer inconvenient: calia travessar primer una petita canal de neu d'uns 7 metres d'amplada, però amb una inclinació força pronunciada. El primer en intentar-ho és l'Enric, la neu està massa glaçada i, pam! a terra i a baixa pel tobogan uns quants metres fins que aconsegueix frenar amb unes roques. Darrere vaig jo, que ja he vist el panorama i m'agafo amb les mans, clavant els dits a la neu glaçada, a més de fer-ho amb els peus. Travesso amb èxit i també la Laia, que em segueix. Èxit... no sé si les nostres mans pensarien el mateix: estaven liles després d'incrustar-se a la neu. L'última en passar és la Pepa i l'Enric li diu: "tranquil·la, que si caus jo t'aturo aquí baix" i, ella, sense pensar-s'ho dues vegades, cau i baixa de cul fins nivell inferior.Després de la neu: les pedres. Anem vorejant el pic per una tartera considerable. A cada passa, deixem caure uns quants rocs que reboten pendent avall. Igual que en una pel·lícula d'evadits d'alguna banda fugint per les muntanyes. Fins que l'Enric deiceix emular les cabres i comença a baixar saltant fins a les pastures de més avall. Nosaltres seguim travessant la tartera fins que trobem un camí que puja al pic de Besalí. No hi pugem, és fa tard. Però aquestes deuen ser, més o menys, les vistes que hi ha des del capdemunt. La vall d'Ordino als nostres peus, una sensació similar a la que devien experimentar els socialdemòcrates la nit electoral.


Ver De Rialb a Arcalís en un mapa más grande