dimecres, 12 de maig de 2010

Quan la Segarra sembla Hertfordshire

Va ser dilluns a la tarda, quan pujava a Andorra després d'uns dies a Barcelona. En passar el túnel del Bruc em vaig trobar amb un paisatge verd i plujós, molt impropi de les terres de l'Anoia i de la Segarra, normalment groguenques i assedegades. En lloc de sortir a Jorba o esperar a la sortida de Cervera -les dues que m'haurien portat directament al Pirineu- vaig decidir perdre'm per la carretera més secundària que trobés.
I tant si n'era, de secundària! Fins i tot terciària, m'atreviria a dir. L'asfalt anava cedint cada cop més a la vegetació: primer en forma d'esquerdes; després amb les vores del paviment, cada cop més difuminades... Va arribar un moment en què, més que una carretera, allò semblava un camí.
Va ser aleshores quan la vaig veure. Estava dreta al marge de la carretera, pocs metres abans d'un revolt. En un primer moment vaig pensar que es tractava d'una autoestopista o d'una dona de reputació gens dubtosa. Però a mesura que m'hi acostava em vaig adonar que anava vestida d'una manera estranya: duia un vestit blanc, amb un escot ample i rodó però gens insinuant; era com una túnica cenyida a sota el pit i al capdamunt dels braços. Es cobria del plugim amb una llarga capa proveïda d'una voluminosa caputxa.

No sé per què -perquè no ho faig mai- però vaig decidir aturar-me i demanar-li si volia pujar. Va assentir amb el cap i va obrir la porta del copilot. En treure's la caputxa vaig observar la meticulosa naturalitat del seu pentinat que només deixava lliures alguns tirabuixons que queien graciosament damunt del coll. No es pot dir que fos guapa, però tenia cert encant. Vaig fer-li alguna fotografia, però, no sé per què, un cop les vaig passar a l'ordinador vaig veure que no havia sortit a cap.

Quan ja feia una estona que havia pujat al cotxe em vaig adonar que no li havia preguntat allò que qualsevol persona preguntaria a algú que acaba de recollir en una carretera. És a dir, on anava. "A Meryton", em va respondre, "saps si queda molt lluny d'aquí?"
Meryton... El nom em sonava, i molt! Però amb aquell nom no estava segur que fos un poble de la Segarra. Ho vaig mirar a la Guia Campsa -ara Repsol- i res, no apareixia per enlloc. "Si...", va continuar ella, "he sortit de Norland Park aquest matí en direcció a Highbury, però m'he desviat del camí per passar per Pemberley, no coneixes la propietat de Pemberly?"
No, no la coneixia; però a la vegada si. Tots aquells noms em sonaven: Pemberly, Norland Park, Highbury, Meryton... i també d'altres a què es referia com Longbourn o Netherfield. Però tot allò sonava estrany. "Som a la Segarra", li vaig dir, "crec que tot això queda lluny d'aquí". "La Segarra?", va dir ella mirant amb perplexitat per la finestra, "pensava que estàvem a Hertfordshire". Realment ho semblava, si. Em vaig girar altra vegada per comentar amb ella la similitud, però ja no hi era. Havia desaparegut quan passàvem per un revolt pronunciat de la carretera, talment com la famosa autoestopista de llegenda urbana.
Vaig aturar el cotxe i vaig començar a buscar-la. Els prats verds, els arbres centenaris, el paisatge ondulant-se fins a l'horitzó... I si era veritat que estàvem a Hertfordshire? Però no, ¡com em podia refiar de les desvariacions d'una autoestopista vestida d'estil regència! Si ni tan sols m'havia dit el seu nom... I aleshores, damunt de l'herba, vaig trobar la clau de l'engima. Jane, és clar! Aquest era el seu nom.