dimarts, 21 de setembre del 2010

Seguint la pista del carrilet de la Costa Brava

Distància: 82 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: Sant Feliu de Guíxols (antiga estació del carrilet)
Arribada: Girona (escales de la catedral)
Fa temps que li tenia ganes i aquest estiu me les vaig fer passar totes de cop. Des que vaig descobrir la via verda de l'antic carrilet que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols que volia completar-la en bicicleta. A mitjan agost ho vagi fer. Després d'un parell de dies de rodatge per Sant Feliu i voltants, vaig sortir a l'aventura.

La primera part del recorregut la coneixia prou bé: La sortida de Sant Feliu en lleugera pendent fins a passar el collet que separa el poble de la badia de Sant Pol, travessar S'Agaró per l'interior, arribar a Castell d'Aro entre dues fileres d'arbres que recorden el pas de la via i d'allà entre camps i vorejant la carretera fins a Santa Cristina d'Aro. Tots aquests poblets, conserven l'antiga estació del carrilet, normalment transformada en una oficina de turisme, un bar o algun tipus de centre cívic.
Després de passar Santa Cristina i el baxiador de Bell-lloc i Font-picant, el camí s'endinsa en una zona una mica més boscosa, entre els termes de Santa Cristina i Llagostera. El bosc es va aclarint aviat i, a mesura que s'aclareix, el camí es torna més costerut. Aquesta és la zona més dura del recorregut. No és res de l'altre món, perquè, al capdavall, es tracta de seguir la via d'un tren i els trens mai tenen grans desnivells, però en un migdia d'agost i amb un cos poc habituat com el meu, no va ser del tot senzill.
Quan el camí arriba a Llagostera es torna força més civilitzat. Gairebé a la sortida del poble ens trobem amb un altra exemple d'aquesta arquitectura que el carrilet va potenciar. A mi, aquestes estacions de maó pulcres i endreçades em recorden aquelles casetes que es col·loquen a les maquetes dels trens elèctrics i també a la recreació de trens i estacions a petita escala que hi ha al Parc de l'Oreneta de Barcelona.
En sortir de Llagostera direcció a Cassà, l'esvelt campanar de la població s'acomiada de nosaltres. L'antiga via va avançant entre els camps i, tot de sobte, ens envaeix una calor sufocant, molt humida.
És el moment en què el camí travessa un camp de blat de moro. No sé per què, però diríeu que les panotxes desprenen aquella calor enganxosa. Afortunadament, a l'hora que hi vaig passar estaven encesos els aspersors automàtics i vaig aprofitar per fer una dutxa inesperada, bicicleta inclosa.
Després de la plantació de blat de moro, el camí segueix avançant entre els camps i els canyissars: de tant en tant, un petit pont creua un rierol o una riera. I al fons, al final del recte paviment de sauló s'intueix el campanar de Cassà de la Selva.
La via del carrilet encercla Cassà pel sud i per l'est i després va sepentejant, flirtejant amb la carretera, en direcció a Llambilles.
Tot i que, en línies generals, la via verda del carrilet està ben indicada, a Llambilles tot es fa una mica confús. Un tros de la carretera està en obres i han desaparegut els cartells indicadors; per intuïció vaig acabar deduint que la ruta del carrilet era una que passava entre unes cases i la presència, més endavant, dels característics dibuixos de bicicletes al paviment em van servir per saber que estava en el bon camí.
Quan la via verda arriba a Quart el paisatge ja és molt més urbà, ja s'intueix Girona. Amb tot, al bellmig de Quart encara es poden fer fotografies com aquesta: una masia amb una porta dovellada i un campanar romànic al fons de la imatge.
I Girona ens rep, fent la migdiada a banda i banda de l'Onyar. No és encara la Girona mítica, sinó un barri més modern, amb certa gràcia malgrat tot. Vorejant el riu arribem a la Girona autèntica i amb més de quaranta quilòmetres a les cames té un aire triomfal entrar per la Rambla de la Llibertat i perdre's amb la bicicleta pels carrerons fins arribar a les escales de la catedral.
Vaig arribar a Girona cap a dos quarts de tres i vaig dinar en una terrassa de la Rambla quan alguns guiris ja començaven a pensar en el seu sopar. És curiós, perquè tothom feia la seva vida i jo pensava: "no saben que he vingut des de Sant Feliu en bicicleta i que d'aquí una estona tornaré a marxar pedalant cap a la Costa Brava". Però en el fons sempre és igual, la gent que ens trobem pel carrer a les ciutatrs no saben pràcticament res de nosaltres, si fa poc que hem arribat o si marxarem aviat, si ens agrada Mozart o Queen, si tenim el cor trencat o l'ànima plena d'esperances... o ¿qui sap? potser totes aquestes coses a la vegada i moltes més.
Que no me n'oblidi: Ella. Després de ser els meus peus durant més de 80 quilòmetres, li he de fer un petit homenatge. Aquesta és la bicicleta que vaig llogar a Sant Feliu i que em va portar a Girona. Li posaria nom, sempre m'ha agradat posar nom -i amb el nom ¿vida?- a les coses, però ara em costa. Per posar nom a les coses s'ha d'estar molt i molt alegre. Si voleu batejar-la vosaltres...

Ver Via verda Sant Feliu - Girona en un mapa más grande

3 comentaris:

  1. Magnífico Iago!!. Podrías escribir libros de viajes sin demasiado esfuerzo, tienes sensibilidad para el paisaje, facilidad de palabra para evocarlo y describirlo y, además eres capaz de viajarte, que diría doña Emilia, es decir viajar a ti mismo. Y ponle nombre a la bicicleta que bien se lo merece.

    ResponElimina
  2. Punyal! 82 kilómetres et vas cascar? No m'ho crec!! jiji

    ResponElimina
  3. Doncs creu-t'ho, Pepe, creu-t'ho... 82 kilòmetres entre l'anada i la tornada. Vaig acabar que no podia seure...

    ResponElimina