dimarts, 28 de setembre de 2010

Les festes de la Mercè

És inevitable que quan s'acosten les festes de la Mercè em recordi d'ella. Perquè va ser en uns dies com aquests que ens vam conèixer. Mai ningú m'ha esperat tant sense saber ni tan sols qui era. O, dit d'una altra manera menys amable, mai no he fet esperar tant ningú de qui només coneixia el nom. Una hora i mitja, si mal no recordo. Però no va fer mala cara. Tot el contrari, es va alegrar en veure en Cabe, d'un blau lluent com poques vegades sota el sol d'aquell matí de setembre al Putxet.

Tot just començava la tardor del 2004 i l'Ana, en Biel i jo acabàvem d'aterrar a Barcelona, portant amb nosaltres l'últim sol de l'estiu de l'Empordà. M'havien parlat sovint d'ella, de la noia que els havia acompanyat al Fòrum Social Europeu de París encara no feia un any. No la coneixia... o potser sí. ¿Com oblidar aquells ulls verds, de mirada a voltes distant, els tirabuixons de bronze i els pòmuls encesos per la sang? Els meus ulls s'havien creuat amb ella moltes vegades al bar de la universitat i ara, tot d'una, aconseguia posar nom a una cara coneguda i cara a un nom que començava a ser familiar.

Ebris de llum com estàvem, vam travessar Barcelona d'una punta a l'altra i, no sé com, després que l'Ana s'esfumés, vam acabar ella, en Biel i jo en un petit restaurant de la Boqueria. Quin presagi dels temps que encara havien de venir! La nit va ser llarga, però es va fer curta i, transcorreguda una estona molt breu, ja no només el seu rostre i el seu nom m'eren familiars, sinó tot. D'on havia sorgit aquella coneixença tan profunda, tot de sobte? D'on i per què? "No necesito tiempo para saber cómo eres, conocerse es el relámpago", havia escrit mesos abans l'Ana -manllevant els versos de Salinas- a les cobertes d'un llibre que va regalar-me. I aquella nit, a la Boqueria, sense necessitat de citar cap poeta, entre ella i jo va caure un llampec.

No sé si va ser aquella nit, o setmanes més tard a Cadaqués, o potser un matí a la terrassa de la cafeteria del campus de Ciutadella, o una tarda voltant per Santiago, o un vespre en un bar de Barcelona... No sé on va ser, però sí que recordo què va dir-me: "D'aquí molts i molts anys, quan siguem vells i jo estigui fent mitja en un balancí vindran els teus néts i em diran que sempre els estàs explicant batalletes i jo els diré: 'no us cregueu res del que us digui l'avi Iago, no li feu cas'". Pot semblar estrany, però aquelles paraules, tal vegada dites sense pensar gaire i amb més interès per burlar-se del present que no pas per dibuixar el futur, van arribar molt endins del meu ésser. "¿Vols dir que ens veurem sovint, que estarem a prop l'un de l'altra quan siguem vells?", vaig preguntar-li; els seus ulls van baixar un instant de l'esfera on estaven instal·lats i es van tornar més humans, més propers: "és clar que sí! per què no?".

Des d'aleshores la vida ens ha demostrat a parts iguals com d'encertada i equivocada era aquella resposta; però hi ha coses que perduren més enllà del temps i les paraules i res del que es diu des del cor es diu en va. Ara toca separació, no pas per ella, sinó per aquesta subtil teranyina de camins que els deús han anat teixint al voltant de tots nosaltres.

L'últim cop que ens vam veure va ser a finals d'agost. A finals d'aquest estiu que ha desembocat de forma abrupta i precipitada en una tardor que s'anuncia molt llarga. Em va proposar, com ha fet altres vegades aquests últims temps, anar a veure l'Ana a l'Escala. Vaig dir que no: el meu cor no estava prou fort per encarar-se a una tomba. Vam optar per una platja tranquil·la i per no fer preguntes. Els amics es fan poques preguntes.

El setembre se m'ha escolat entre els dits, veloç, entre Andorra i Barcelona i han tornat a arribar els dies de la Mercè i jo m'he recordat d'ella, que abans de conèixer-la ja estava acostumat a la seva existència... i que l'estimo, amb les poques virtuts que ens diferencien i els nombrosos defectes que ens assimilen, d'aquella manera subtil i curiosa amb què s'estimen els que estan cridats a envellir sense perdre's de vista, fent mitja i explicant batalletes. Qui sap si tot això que escric no és més que una batalleta més i ella, en escoltar-la quan hagin passat tots els anys, dirà allò de: "no us cregueu res del que digui l'avi Iago, no li feu cas".

3 comentaris:

  1. Ups! M'he quedat glaçada amb aquest escrit tan sincer i tan bonic, dic bonic pq és una de les paraules que més m'agraden.
    Com tu dius Iago, qui sap si això serà només una batalleta...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Rosa. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Caram la Pauleta, no deu estar contenta ni res!!
    Per cert, per si amb sort ho llegeix: a veure si aprofitem aquesta terrasseta no?!
    Iago, un dia que baixis de les muntanyes, organitza un soparet o algooo!!

    ResponElimina