Jugant a ser Indiana Jones

No recordo quan va ser que vaig conèixer MJ. Suposo que no ho recordo perquè jo aleshores devia ser molt petit. Però no, no és només això; la imprecisió de tot plegat rau en el fet que MJ sempre ha estat allà i, a la vegada, no hi ha estat. Quan jo era petit recordo que va viure una temporadeta a casa, cosa que a mi em feia molta il·lusió perquè era com tenir una germana gran (amb el permís de la meva mare, que ja sé que em recordarà que si féssim els càlculs i MJ fos la meva germana ella s'hauria quedat embarassada poc després de fer la primera comunió). Uns anys més tard, MJ venia de tant en tant a sopar i jo aprofitava per redoblar els esforços de la meva campanya antitabac, d'ordinadri adreçada al meu pare. També vaig passar llargues temporades sense veure-la. Vaig saber que havia deixat la literatura per dedicar-se a ajudar els altres, una decisió molt lloable. No és que MJ se n'anés a les missions, simplement es va fer assessora fiscal, és a dir: ajuda a les persones a pagar menys impostos per a què així puguin pagar-li els seus honoraris. Tot plegat és comprensible, perquè MJ té moltes boques per alimentar: concretament tres (sense comptar la seva), la dels tres sharpeis que constitueixen la seva guàrdua pretoriana. I així me la vaig trobar quan vaig arribar aquest agost a Galícia: al jardí de casa, donant de menjar a les tropes.

Vaig poder comprovar que les meves invectives antitabac de vint anys enrere no havien servit per a res i que, tot i que el meu pare (que té l'honor de ser l'home que fuma amb més estil després de Humphrey Bogart) ho ha acabat deixant, ella continua fumant tabac negre cubà. Havia vingut a San Xoán de Río a fer el que fan molts: a beure l'elixir que destilen les pastures sempre verdes, a escoltar el xiuxiueig que s'escola entre la frondositat dels boscos de roures i de castanyers, a oblidar-se que hi ha homes i tornar als braços de la natura, la incommovible, la serena, la plena de bellesa...

I un bon dia, caminant primer pel carrer del desengany i després pel de l'oblit, que transcorren sempre paral·lels, els peus ens van portar a un munt de ruïnes que s'alçaven en un petit promontori entre les vinyes de la vall de l'Abeleda, allà on Frederic Mompou va escriure aquelles peces impressionistes dedicades als carros de Galícia. A mi, fa temps, un estiu d'oblits i desenganys també em va dur fins aquí.Són les ruïnes del monestir de San Paio da Abeleda que, per despistar (molt propi dels gallecs), no estan al poble de San Paio, sinó al de Santa Tegra. El monestir és propietat privada i l'amo deu ser un senyor que es passa el dia amb els dits creuats resant per a què tot s'acabi d'enfonsar abans que els responsables de Patrimoni de la Xunta s'assebentin que allà hi ha alguna cosa que val la pena. Mentrestant, l'amo, el paio, li direm, per fer honor al seu patró, es deu anar venent el monestir a la menuda: ara una columna, ara un capitell, ara una estàtua, ara un tros de retaule...

Mentre l'amo del recinte i els brocanters fan el seu agost particular, jo em dedico cada agost (el de tots) a deixar-me caure per les ruïnes del monestir, per a què vegin que encara hi ha algú que sap que allò no és només un casalot enrunat. Em fa il·lusió pensar que així trenco els terminis de la usucapió i no els deixo culminar els seus plans. No dec ser l'únic, perquè aquest cop l'entrada principal al monestir estava tancada i barrada i la porta lateral estava directament tapiada i provista d'un cartell on es podia llegir: "Propietat privada, prohibit el pas" Així és que a MJ i a mi només ens va quedar un remei: saltar la tàpia... per horror de la meva mare que, tot i que fa anys va flirtejar amb el comunisme, s'havia convertit de sobte en la més aferrissada defensora de la propietat privada usque ad coelos et usque ad inferos.

S'esdevé que quan a un se l'estimen molt pot, fins i tot, desobeir i MJ i jo compartim el plaer de desobeir a la Marisa, a la mamà, que és un dels plaers més grans que hi ha, perquè sabem que ens estima moltíssim. I la desobediència ens va dur a saltar la tàpia i a endinsar-nos en el que havia estat el cementiri, a tocar de l'església, amb arbres que matisaven fins a l'extrem la llum inclement del migdia, amb tombes cobertes de molsa, líquens i heures, amb falgueres, esbarzers i fulles seques per arreu. Com un compendi de novel·la gòtica, vaja.Al fons del cementiri, del costat oposat a l'església, s'obria una porta que comunicava amb el pati principal de l'abadia. Confiats en el Codi Civil i en què, per tant, ningú no entraria a la "propietat privada", els propietaris no havien tingut la prevenció de tancar-la i la reixa, tot i disposar d'un pany modern i horrible, estava oberta.

Després de saltar una tàpia, travessar una porta oberta és una vulgaritat i de bon grat hauríem forçat el pany si no fos perquè ens el vam trobar obert. Les vistes de l'altre costat, malgrat l'abandonament extrem, valien la pena.Després de comprovar que en tot aquell pati, que devia haver estat la zona de serveis del monestir, amb hostatgeria, estables i magatzems, no hi quedaven més que runes i més runes, vam decidir tornar cap al cementiri i l'església on, com a mínim, hi havia ruïnes.

A diferència d'altres anys, la porta de l'església també estava tancada. Havien substituït l'antiga porta de fusta, que estava trencada i podrida, per una porta metàl·lica més pròpia d'un garatge industrial que no pas d'una església. Però bé, el cas és que no vam poder entrar a l'església i ens vam haver de conformar a guaitar a l'interior a través de les finestres. Les finestres més accessibles, les que estaven peu pla, no oferien grans perspectives (com acostuma a passar amb totes aquelles coses i persones que són excessivament accessibles). Un tros de nervatura gòtica encalada amb mal gust i amb les plantes fent estralls.Vam haver-nos d'enfilar una mica per començar a trobar coses interessants. Unes pedres que sobresortien de la paret d'un dels laterals ens van permetre arribar fins a unes finestres a mitja altura, molt estretes, però afortunadament la càmara de MJ té bon angle. Mentrestant, la Marisa augmentava la seva pressió sobre els violadors de la propietat privada del paio. De fet, feia un estrany doble joc: d'una banda vigilava que no vingués ningú i de l'altra ens espantava per a què sortíssim. És una complexa estratègia ideada per Goebbels que un altre dia us explicaré. De moment, aquí hi ha part del que vam poder captar des d'aquelles finestres: uns capitells i uns arcs romànics que evidenciaven el que ja sabíem: que tot a Galícia és romànic revestit de barroc i que només cal gratar una mica per a què surti l'original.El més difícil, però, no havia arribat encara. Fent gala d'una temeritat que, ho confesso, fins i tot a mi em va espantar, MJ va assenyalar unes finestres que s'obrien a la part superior de la nau central, damunt de les teulades d'una de les naus laterals. En un dels racons del creuer creixia una vella heura que permetia enfilar-se per la paret. Utilitzant com a escala les últimes tombes del cementiri, vam arribar a l'heura i MJ s'hi va enfilar, fent servir les meves mans com a escaleta. A través de la primera finestra es veia un tros de fresc que devia ser barroc o fins i tot posterior, d'una simplicitat gairebé infantil.Jo, tot això, ho anava seguint de damunt les tombes estant, perquè cada cop que intentava enfilar-me per l'heura em trobava amb un tros de la planta a la mà. No tenia a ningú que em fes l'escaleta, excepte la mamà, és clar, però crec que no era el més conveninent demanar-li-ho. De moment, ja havíem aconseguit que s'enfilés a la tàpia i ens increpava de totes les maneres possibles per a què tornéssim. Quan va veure que MJ estava transitant per damunt d'una teulada que devia fer 100 anys que estava podrida, va estar a punt de saltar dins del cementiri per fer-la baixar, però el seu escrupulós respecte per la propietat privada li ho va impedir. Des de la teulada estant, MJ cantava victòria, alguna cosa es movia dins l'eslgésia, era una bèstia estranya, molt vella i posteriorment pintada com si algú hagués volgut disfressar-la de gat.
El contacte amb el monstre va ser fugaç, es va deixar retratar i prou. Encara deu ser allí, esperant al capdamunt d'una columna, vigilant tots aquells que pretenen entrar a l'església. Potser és per això que han tapiat la porta. Potser van entrar per expoliar-la i la bèstia en qüestió els va fer fora. Potser el dia que l'església acabi de caure i el vagin a buscar per vendre'l a algun col·leccionista de coses estranyes s'abraonarà damunt els expoliadors i els deixarà morts, estesos entre les làpides del cementiri, damunt d'un toll de sang densa i calenta. Estaria bé que, de tant en tant, les pedres es defensessin.