Si un matí d'hivern tres viatgers

Distància: 8 kilòmetres
Sortida i arribada: Aparcament de Sorteny (1.781 mts.)
Cota mínima: 1.781 mts.
Cota màxima: 2.340 mts.

Va ser dilluns a la tarda, quan pujava de Barcelona a Andorra, que vaig veure, per primer cop aquesta temporada, els Pirineus amb el seu vestit d'hivern. Tots blancs, acaronats de lluny pel Sol de novembre, daurat i esmorteït, que s'esllanguia damunt la plana d'Urgell. Vaig recordar que, dies abans, havíem parlat de fer una excursió dimarts abans de tornar a la feina dimecres. "Com no sigui amb raquetes de neu...", vaig pensar. I així va ser.

Al Servei de Meteorologia d'Andorra anunciaven un dia assolellat, especialment al matí. Com que utilitzen una metodologia científica, el resultat va ser que el dia es va llevar gris i va anar empitjorant a mesura que avançaven les hores. Però si un matí d'hivern (per bé que encara al novembre) tres viatgers decideixen fer una excursió res no pot impedir-ho. I aquí els tenim a tots tres: l'Enric, la Laia i en Iago.

Tots tres tenim síndrome d'abstinència de l'esquí, però com que de moment la nostra droga no està al mercat i per arreu hi ha pols blancs, ens vam conformar amb la metadona de les raquetes.
Vam decidir caminar sobre segur i anar a Sorteny, la vall de les bruixes remeieres, que a la primavera s'omple de plantes medicinals, i que jo voldria creure que agafa el seu nom de sortilegi o alguna cosa semblant. Se non è vero, è ben trovato, no us sembla?
De plantes medicinals n'hi havia ben poques. De bruixes, ni rastre. Només hi havia neu, molta ney. Neu fins als genolls com mostra aquesta foto. I més amunt dels genolls, també. Jo, que fa dos anys vaig fer vàries vegades aquest camí amb raquetes, mai no havia vist tanta neu al bosc que puja de la vall de Sorteny cap a l'Estanyó.
Un cop superat el bosc -el temible bosc de Sorteny a l'Estanyó que és una de les ascensions més absurdes i més cansades que hi ha- la cosa canviava. A la pleta del Llomar també hi havia un bon paquet de neu, però estava més endurida pel vent i costava menys de caminar-hi per sobre.

A mesura que avançàvem cap a l'estret de l'Estanyó el cel s'anava posant més i més amenaçador. Tement l'arribada imminent d'una nevada considerable, vam decidir dinar. Diu Marguerite Yourcenar a Memòries d'Adrià allò de "intentem entrar a la mort amb els ulls oberts". Jo sempre he estat de l'opinió que és millor entrar-hi amb la panxa plena, els ulls sempre tindrem temps d'obrir-los després... O sigui que ens vam asseure i vam dinar (entrepans de la Fleca Font, així tot queda en família).
Després de dinar vam veure com, primer Arcalís i després els veïns pics de la Serrera i del Roc del Rellotge desapareixien darrere una cortina de neu.

Ja tornàvem quan la nevada ens va enganxar a nosaltres, vorejant el riu de Sorteny.
Una nevada que va fer que a algun li quedessin els cabells més canosos del que és habitual.

I al final de l'excursió vam comprovar que en Cabe, per no ser menys, també s'havia volgut vestir de blanc. I aquí el teniu, tot silenciós, pensant-se que va camuflat:
PS: Grandvalira avança dues setmanes l'inici de la temporada d'hivern i el proper dissabte el domini esquiable més gran dels Pirineus ja tindrà les portes obertes. Festival.

Ver Per Sorteny fins a l'Estanyó en un mapa más grande