diumenge, 25 de setembre del 2011

Cims borrascosos

Distància: 13 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: L'Armiana
Arribada: Estanys de la Vall del Riu

Sempre m'he sentit identificat amb Heathcliff, el torturat i temible protagonista de Wuthering Heights. L'Alexandra Grebennikova diu que estic ben sonat, que no tinc res a veure amb en Heathcliff, que a mi m'escau més ser un personatge lleuger de Jane Austen, que no pas un caràcter turmentat d'Emily Brontë, i que si per una d'aquelles hagués caigut a l'univers de Cims Borrascosos hagués estat una mena d'Edgar Linton. Posats a triar i no podent ser en Heathcliff, però, prefereixo el paper del narrador Lockwood.
Diuen que Emily Brontë va tenir la idea d'escriure Wuthering Heights veient una casa de camp enrunada dels moors del nord de Yorkshire. I aquesta és la primera visió amb què ens trobem en Jordi Casadevall i jo quan emprenem el camí de la Vall del Riu: les cases abandonades de l'antic poble de l'Armiana, dominant la vall de Canillo.
De seguida el camí gira cap al nord i al fons, tancant la vall, apareix la silueta del pic de l'Estanyó; el segon pic més alt d'Andorra, que en Rafa Mora i jo vam ascendir des de Sorteny, a la parròquia d'Ordino, el setembre del 2008. Ho recordo perfectament perquè d'aleshores ençà he de dur una genollera al genoll esquerre.
Les bordes enrunades ens acompanyen durant tot el camí que puja pel bosc de la Vall del Riu. De fons, la carena que enllaça els tres pics del Casamanya.
Un cop sortits del bosc passem per la cabana de la Vall del Riu i quan comencem l'ascens a tocar del riu que baixa de la Comarqueta d'Incles, veiem que la boira ja ha engolit Encamp i la Vall dels Cortals.
Allà on es creuen els camins que vénen de Ransol i dels Plans parlem per primer cop de menjar alguna cosa, però -com sempre- ho deixem per a més endavant.
Més amunt, a la Pleta de la Cabaneta, les bordes enrunades deixen pas a les cabanes de pastors enrunades. Al fons, la boira continua l'ascens per la Vall d'Orient i ja s'abraona sobre el Forn.
És aleshores que escoltem uns crits aguts i estranys, no gaire diferents dels que fan algunes aus rapinyaires: són tres isards preciosos que es persegueixen entre les pedres de la tartera que baixa del pic de la Cabaneta. Quina llàstima no portar un objectiu més llarg! Però tot i així encara els puc fer algunes fotos.
Passats els isards, veiem com la boira ja ha entrat a la Vall del Riu i avança implacable cap a nosaltres.
Ara sí que tot plegat té un aire d'Emily Brontë i no se'ns faria estrany trobar-nos en Heathcliff clamant allò de de «Catherine Earnshaw, may you not rest as long as I amb living! You said I killed you -haunt me, then! The murdered do haunt their murderers. Be with me always, take any form, drive me mad! Only do not leave me in this abyss, where I cannot find you! I cannot live without my life! I cannot live without my soul!» 
Doncs això, que ens vam parar a fer un mos.
Després d'esmorzar, vam arribar als estanys que coronen la Vall del Riu.
L'estany gran de la Vall del Riu.
I un altre més amunt, als peus del pic de l'Estanyó.
Només ens quedava el descens, però com que amb en Jordi compartim el gust pels camins circulars, per aquells que t'eviten passar dues vegades pel mateix lloc, vam decidir baixar per l'altre costat de la Vall, seguint el curs del riu fins a l'Orri Amagat. Sobre el mapa semblava senzill.
Sobre el mapa. Perquè la veritat és que vam acabar al capdamunt de tres canals que competien entre elles en grau de desnivell. Finalment ens vam despenjar fent equilibris per la més propera al riu.
Culminada la proesa, ens vam retratar amb el descens al fons. Només ens calia seguir el curs el riu fins al pont que el travessa al mig del bosc de la Mata. El desnivell era ja molt moderat i el terreny amable. Però els nostres genolls ja no podien més. El camí entre pastures fins arribar a les bordes va ser un calvari. De l'altre costat del riu estant, a tocar d'una borda restaurada, un home amb un llarg abric blau fosc i un barret de palla ens observava.
Més endavant, l'home ens espera al mig del camí. Té ganes de conversa. Ens explica que la borda restaurada és seva, que la va arreglar fa uns anys, però que els cavalls que pasturen al voltant no són seus, té el terreny llogat a -i aquí s'atura, conscient que no cal donar gaires detalls- "a un de l'Aldosa". Passats uns minuts de conversa, ja sota la pluja, en Jordi es presenta: nét de cal Tristet de Meritxell, fill del cònsol major de la parròquia. L'home també presenta credencials: es diu Peret, el Peret del Mercedes, que fa anys, en aquells temps de l'Andorra del boom econòmic i el Duralex, va instaurar una línia de taxi amb un Mercedes que enllaçava el Principat amb Tolosa dos dies a la setmana. Jo em limito a dir que sóc de Barcelona i seguim caminant. En Peret ens ensenya una mata d'api -àpit, en andorrà- silvestre: "però aquesta no és bona, és massa pitita: d'aquí dos o tres anys ja es podrà minjar". Ell n'acaba de fer 80, d'anys, tot i que no li'n posaríeu més de 70, i encara molt ben portats. 


I de l'api silvestre la conversa passa inevitablement a l'enciam de font i d'allà, com no, a la temible tora. La tora blava, explica en Peret, és la que es pot confondre amb l'enciam de font rodó i és la més mortal de totes. Diu que ha sentit dir que algú s'havia enverinat amb Tora aquesta primavera a Andorra. A mi també em sona, però no recordo qui. Mentre dono voltes a la memòria en Peret explica que fa 30 anys en un hotel d'Encamp dos turistes es van morir enverinats després d'haver menjar tora blava pensant que era enciam de font. A tocar de la seva borda n'hi havia dues, de mates de tora, però ell les va arrencar de socarrel amb l'aixada. Aleshores ho recordo: qui era aquell que la primavera passada es va enverinar amb un fals enciam de font. Ho explico a en Peret i en Jordi insisteix: "ho veus? ja t'ho deia que aquest estava més integrat que jo". Passem per un dels trossos del camí, ja a tocar de l'Arimana, que estan refets amb ciment, i amb unes baranes de fusta per evitar que algú caigui pel barranc. A en Jordi no li agrada. A en Peret sí; i elogia les millores fetes a la Vall del Riu per l'actual cònsol. En Jordi intenta estirar-lo de la llengua, parlant dels deliris de grandesa de cònsols anteriors, en època de vaques grasses, però en Peret, més canillenc que la Mare de Déu de Meritxell, s'esmunyeix per no donar la seva opinió. Parla d'una carretera que fa 30 anys s'havia projectat des de l'Arimana fins als Plans de Ransol, passant per la Vall del Riu. Una carretera que ja no es farà mai: "Ara ja no agraden aquestes coses". I a ell ja li està bé; com també li està bé la nostra insistència en arreglar les bordes i dedicar-les al turisme rural; i fins i tot la nostra idea que el Govern ho subvencioni. Nosaltres anem donant idees, com si no fóssim dels primers a saber que la caixa està més buida que mai.

1 comentari:

  1. has començat parlant d'Emily Brontë i el final semblava més aviat de Josep Pla ;)

    ResponElimina