divendres, 21 de gener de 2011

Tranquil·litat violeta

Porto tot el dia a casa, talment com un hobbit. Des d'ahir al vespre, a Ordino no ha parat de nevar. No neva molt, però no para. Mentre el sol es ponia més enllà de la collada de Montaner m'he posat a menjar maduixes. Els que em coneixen bé saben fins a quin punt m'agraden les maduixes: sense nata, ni sucre, ni suc de taronja, ni vinagre, ni res que pugui espatllar-les. Maduixes passades per aigua i prou.


Els anglesos en diuen strawberry. Em cauen bé els anglesos, però durant anys m'he preguntat què té a veure una maduixa amb una baia de palla. Els diccionaris etimològics britànics diuen que l'straw de strawberry podria provenir de les petites llavors groguenques que esquitxen les maduixes. Però no n'estan segurs i a mi no em convenç. Avui hi he parat atenció i, efectivament, hi ha maduixes que, en mossegar-les, et fan arribar un vague aroma de palla, d'herba torrada pel Sol. N'hi ha d'altres que tenen gust a humitat, a molsa. També n'hi ha algunes en les que la dolçor s'ha concentrat i ha guanyat la batalla a l'acidesa. L'equilibri entre dolçor i acidesa de les maduixes és una de les coses més delicades que hi ha... i més difícils d'assolir. Menjar un bol de maduixes és sempre buscar aquella que més s'acosta a la perfecció; i n'hi ha poques, molt poques.

Les maduixes d'aquesta tarda eren especialment bones. He anat a mirar la caixa que vaig comprar l'altre dia al Monoprix per saber d'on eren. Es diuen Platero i, és clar, són de Moguer, com el poeta. I a mi m'ha vingut al cap aquella sinestèsia seva: "qué tranquilidad violeta" de Baladas de primavera. No és el millor Juan Ramón Jiménez, però és el que les maduixes m'han fet recordar.

PS: Donant voltes per la wikipedia he trobat una possible explicació etimológica a això de la baia de palla. Quan la varietat fragaria x ananassa (maduixa de jardí o maduixot) encara no era la predominant, les maduixes silvestres, les fragaria vesca, es collien enfilant-les amb una palla. Amb les maduixes que tenim ara als mercats no es pot fer: són massa grosses; però amb les maduixes silvestres, sí. Així, com a mínim, es feia al nord d'Europa. Potser és per això que els anglesos en diuen strawberry.

6 comentaris:

  1. Em sorprén la capacitat que tens de fer un gran escrit sobre qualsevol tema banal!!! (sense desmerèixer les maduixes, ehhhhh! que bones :))

    Mai m'havia parat a pensar en l'origen del nom 'strawberry' i m'he quedat pillada ara! jeje

    Que vagi bé!

    Diana

    ResponElimina
  2. Gràcies, Diana, m'alegro que t'hagi agradat. Petons!

    ResponElimina
  3. Al llegir el títol he pensat que parlaves de mi.

    Llegint el text veig que parles de coses més àcides que jo, i a vegades també més dolces.

    petons,
    M.

    ResponElimina
  4. Violeta! Ja quasi m'havia oblidat del teu segon nom. Com que no l'utilitzes mai... Per cert, això de signar només amb la inicial del nom pot portar a confusions curioses i a bots del cor involuntàriament provocats ;-)
    Petons,
    I.

    ResponElimina
  5. Perdó, ho he pensat només apretar el botó "comentari a l'entrada"!!!
    mil disculpes...
    M.V.
    (així millor, doncs???

    ResponElimina
  6. Sempre perdonada!
    Així millor, gràcies ;-)

    ResponElimina