Les festes de la Mercè

És inevitable que quan s'acosten les festes de la Mercè em recordi d'ella. Perquè va ser en uns dies com aquests que ens vam conèixer. Mai ningú m'ha esperat tant sense saber ni tan sols qui era. O, dit d'una altra manera menys amable, mai no he fet esperar tant ningú de qui només coneixia el nom. Una hora i mitja, si mal no recordo. Però no va fer mala cara. Tot el contrari, es va alegrar en veure en Cabe, d'un blau lluent com poques vegades sota el sol d'aquell matí de setembre al Putxet.

Tot just començava la tardor del 2004 i l'Ana, en Biel i jo acabàvem d'aterrar a Barcelona, portant amb nosaltres l'últim sol de l'estiu de l'Empordà. M'havien parlat sovint d'ella, de la noia que els havia acompanyat al Fòrum Social Europeu de París encara no feia un any. No la coneixia... o potser sí. ¿Com oblidar aquells ulls verds, de mirada a voltes distant, els tirabuixons de bronze i els pòmuls encesos per la sang? Els meus ulls s'havien creuat amb ella moltes vegades al bar de la universitat i ara, tot d'una, aconseguia posar nom a una cara coneguda i cara a un nom que començava a ser familiar.

Ebris de llum com estàvem, vam travessar Barcelona d'una punta a l'altra i, no sé com, després que l'Ana s'esfumés, vam acabar ella, en Biel i jo en un petit restaurant de la Boqueria. Quin presagi dels temps que encara havien de venir! La nit va ser llarga, però es va fer curta i, transcorreguda una estona molt breu, ja no només el seu rostre i el seu nom m'eren familiars, sinó tot. D'on havia sorgit aquella coneixença tan profunda, tot de sobte? D'on i per què? "No necesito tiempo para saber cómo eres, conocerse es el relámpago", havia escrit mesos abans l'Ana -manllevant els versos de Salinas- a les cobertes d'un llibre que va regalar-me. I aquella nit, a la Boqueria, sense necessitat de citar cap poeta, entre ella i jo va caure un llampec.

No sé si va ser aquella nit, o setmanes més tard a Cadaqués, o potser un matí a la terrassa de la cafeteria del campus de Ciutadella, o una tarda voltant per Santiago, o un vespre en un bar de Barcelona... No sé on va ser, però sí que recordo què va dir-me: "D'aquí molts i molts anys, quan siguem vells i jo estigui fent mitja en un balancí vindran els teus néts i em diran que sempre els estàs explicant batalletes i jo els diré: 'no us cregueu res del que us digui l'avi Iago, no li feu cas'". Pot semblar estrany, però aquelles paraules, tal vegada dites sense pensar gaire i amb més interès per burlar-se del present que no pas per dibuixar el futur, van arribar molt endins del meu ésser. "¿Vols dir que ens veurem sovint, que estarem a prop l'un de l'altra quan siguem vells?", vaig preguntar-li; els seus ulls van baixar un instant de l'esfera on estaven instal·lats i es van tornar més humans, més propers: "és clar que sí! per què no?".

Des d'aleshores la vida ens ha demostrat a parts iguals com d'encertada i equivocada era aquella resposta; però hi ha coses que perduren més enllà del temps i les paraules i res del que es diu des del cor es diu en va. Ara toca separació, no pas per ella, sinó per aquesta subtil teranyina de camins que els deús han anat teixint al voltant de tots nosaltres.

L'últim cop que ens vam veure va ser a finals d'agost. A finals d'aquest estiu que ha desembocat de forma abrupta i precipitada en una tardor que s'anuncia molt llarga. Em va proposar, com ha fet altres vegades aquests últims temps, anar a veure l'Ana a l'Escala. Vaig dir que no: el meu cor no estava prou fort per encarar-se a una tomba. Vam optar per una platja tranquil·la i per no fer preguntes. Els amics es fan poques preguntes.

El setembre se m'ha escolat entre els dits, veloç, entre Andorra i Barcelona i han tornat a arribar els dies de la Mercè i jo m'he recordat d'ella, que abans de conèixer-la ja estava acostumat a la seva existència... i que l'estimo, amb les poques virtuts que ens diferencien i els nombrosos defectes que ens assimilen, d'aquella manera subtil i curiosa amb què s'estimen els que estan cridats a envellir sense perdre's de vista, fent mitja i explicant batalletes. Qui sap si tot això que escric no és més que una batalleta més i ella, en escoltar-la quan hagin passat tots els anys, dirà allò de: "no us cregueu res del que digui l'avi Iago, no li feu cas".

Seguint la pista del carrilet de la Costa Brava

Distància: 82 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: Sant Feliu de Guíxols (antiga estació del carrilet)
Arribada: Girona (escales de la catedral)

Fa temps que li tenia ganes i aquest estiu me les vaig fer passar totes de cop. Des que vaig descobrir la via verda de l'antic carrilet que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols que volia completar-la en bicicleta. A mitjan agost ho vagi fer. Després d'un parell de dies de rodatge per Sant Feliu i voltants, vaig sortir a l'aventura.

La primera part del recorregut la coneixia prou bé: La sortida de Sant Feliu en lleugera pendent fins a passar el collet que separa el poble de la badia de Sant Pol, travessar S'Agaró per l'interior, arribar a Castell d'Aro entre dues fileres d'arbres que recorden el pas de la via i d'allà entre camps i vorejant la carretera fins a Santa Cristina d'Aro. Tots aquests poblets, conserven l'antiga estació del carrilet, normalment transformada en una oficina de turisme, un bar o algun tipus de centre cívic.

Després de passar Santa Cristina i el baxiador de Bell-lloc i Font-picant, el camí s'endinsa en una zona una mica més boscosa, entre els termes de Santa Cristina i Llagostera. El bosc es va aclarint aviat i, a mesura que s'aclareix, el camí es torna més costerut. Aquesta és la zona més dura del recorregut. No és res de l'altre món, perquè, al capdavall, es tracta de seguir la via d'un tren i els trens mai tenen grans desnivells, però en un migdia d'agost i amb un cos poc habituat com el meu, no va ser del tot senzill.

Quan el camí arriba a Llagostera es torna força més civilitzat. Gairebé a la sortida del poble ens trobem amb un altra exemple d'aquesta arquitectura que el carrilet va potenciar. A mi, aquestes estacions de maó pulcres i endreçades em recorden aquelles casetes que es col·loquen a les maquetes dels trens elèctrics i també a la recreació de trens i estacions a petita escala que hi ha al Parc de l'Oreneta de Barcelona.

En sortir de Llagostera direcció a Cassà, l'esvelt campanar de la població s'acomiada de nosaltres. L'antiga via va avançant entre els camps i, tot de sobte, ens envaeix una calor sufocant, molt humida.

És el moment en què el camí travessa un camp de blat de moro. No sé per què, però diríeu que les panotxes desprenen aquella calor enganxosa. Afortunadament, a l'hora que hi vaig passar estaven encesos els aspersors automàtics i vaig aprofitar per fer una dutxa inesperada, bicicleta inclosa.

Després de la plantació de blat de moro, el camí segueix avançant entre els camps i els canyissars: de tant en tant, un petit pont creua un rierol o una riera. I al fons, al final del recte paviment de sauló s'intueix el campanar de Cassà de la Selva.

La via del carrilet encercla Cassà pel sud i per l'est i després va sepentejant, flirtejant amb la carretera, en direcció a Llambilles.

Tot i que, en línies generals, la via verda del carrilet està ben indicada, a Llambilles tot es fa una mica confús. Un tros de la carretera està en obres i han desaparegut els cartells indicadors; per intuïció vaig acabar deduint que la ruta del carrilet era una que passava entre unes cases i la presència, més endavant, dels característics dibuixos de bicicletes al paviment em van servir per saber que estava en el bon camí.

Quan la via verda arriba a Quart el paisatge ja és molt més urbà, ja s'intueix Girona. Amb tot, al bellmig de Quart encara es poden fer fotografies com aquesta: una masia amb una porta dovellada i un campanar romànic al fons de la imatge.

I Girona ens rep, fent la migdiada a banda i banda de l'Onyar. No és encara la Girona mítica, sinó un barri més modern, amb certa gràcia malgrat tot. Vorejant el riu arribem a la Girona autèntica i amb més de quaranta quilòmetres a les cames té un aire triomfal entrar per la Rambla de la Llibertat i perdre's amb la bicicleta pels carrerons fins arribar a les escales de la catedral.

Vaig arribar a Girona cap a dos quarts de tres i vaig dinar en una terrassa de la Rambla quan alguns guiris ja començaven a pensar en el seu sopar. És curiós, perquè tothom feia la seva vida i jo pensava: "no saben que he vingut des de Sant Feliu en bicicleta i que d'aquí una estona tornaré a marxar pedalant cap a la Costa Brava". Però en el fons sempre és igual, la gent que ens trobem pel carrer a les ciutatrs no saben pràcticament res de nosaltres, si fa poc que hem arribat o si marxarem aviat, si ens agrada Mozart o Queen, si tenim el cor trencat o l'ànima plena d'esperances... o ¿qui sap? potser totes aquestes coses a la vegada i moltes més.

Que no me n'oblidi: Ella. Després de ser els meus peus durant més de 80 quilòmetres, li he de fer un petit homenatge. Aquesta és la bicicleta que vaig llogar a Sant Feliu i que em va portar a Girona. Li posaria nom, sempre m'ha agradat posar nom -i amb el nom ¿vida?- a les coses, però ara em costa. Per posar nom a les coses s'ha d'estar molt i molt alegre. Si voleu batejar-la vosaltres...

Ver Via verda Sant Feliu - Girona en un mapa más grande

¿Per què no tenim anella verda a Ordino?

Aquesta primavera està essent poc propícia per a les excursions. Massa pluja i massa fred. Va arribar el primer dia de juny i jo encara no havia fet cap sortida digna de ser mencionada. Era el dia abans del meu 27è aniversari i tampoc no em volia cansar massa, així és que vaig decidir fer un tomb per la vall, sense enfilar-me a cap pic. Vaig aprofitar per sortir, pel camí de Segudet, quan Ordino feia la migdiada.

La meva intenció era inventar-me una nova ruta: la de l'anella verda d'Ordino. Si a Andorra la Vella en tenen una ¿per què nosaltres no? La d'Ordino havia de ser, forçosament, més dura, però res de l'altre món. Així és que vaig agafa el GR que surt de la falda del Casamanya cap a la Cortinada, un camí que conec prou bé.

El GR puja pel Solà de Segudet i, ja dins el bosc, enfila la vall cap a Sornàs. El camí et dóna l'opció de baixar a Sornàs o de seguir pujant fins a les Planes, camí d'Ansalonga i la Cortinada. Sornàs apareix aleshores, somnolent, al fons de la vall, resguardat per les últimes estribacions de la serra del Jou i de la Llonga, que separa les parròquies d'Ordino i la Massana i que havien de ser -segons el meu projecte, el camí de tornada. A l'angle superior dret de la fotografia hi apareix, traient el cap, l'Alt de la Capa, més enllà d'Arinsal.

El camí puja encara una mica més, fins arribar a una zona més humida, més verda, on el terreny es torna menys costerut, més obert, i els arbres donen pas als prats: Són les planes de Sornàs.

D'allà el camí baixa abruptament fins al fons de la vall, arribant a la Cortinada tot vorejant el camp de golf. De sobte, el paisatge es torna insuportablement civilitzat.

El nostre camí travessa la Cortinada per la part més antiga del poble i enfila la vall d'Ordino, coincidint momentàniament amb la ruta del ferro, fins al pont d'Arans.

La meva idea consistia a travessar la vall pel pont d'Arans i d'allà pujar fins al coll de les cases per tornar a Ordino seguint la carena de la serra que tanca la vall per l'oest. La pujada cap al coll de les Cases era dura, això ja m'ho imaginava. És un camí que segueix una canal i que en una distància lineal d'un quilòmetre i mig salva un desnivell de gairebé 600 metres. Ofereix, això, si, vistes poc acostumades de la Cortinada i voltants.

El Coll de les Cases és una petita clariana al capdamunt del bosc des de la qual s'obtenen bones vistes de la vall d'Ordino tancant-se cap a Sorteny i Arcalís, d'una banda...

 i de el cap de la vall d'Arinsal, amb les pistes d'esquí, ja despullades de neu, de l'altra. Els tres pics que protagonitzen la següent imatge són l'Alt de la Capa, a l'esquerra, el pic del Port Vell, a la dreta, i el pic del Port Negre, al mig. Darrere aquest últim s'obre la vall de Tor, d'anomenada entre els periodistes de successos, ja al Pallars Sobirà.

Des del coll de les Cases es pot baixar cap al Mas de Ribafeta i Arinsal o, com era el meu propòsit, agafar un camí que va cap al sud, resseguint la línia de la Carena. Sobre el mapa, és un camí amb ascensons i descensos suaus, que alterna pics de menys de 2000 metres i collades més planes. Sobre el mapa, perquè quan un ja porta més de 10 quilòmetres de pujades i baixades, resseguir una carena no és el més recomanable. La cosa va anar més o menys bé fins al pic del Solà d'Erts, a 1980,2 metres d'altitud. D'allà el camí baixa de la forma més abrupta possible fins al coll de Jou i allò ja va ser insuportable per a les meves cames. Estava exhaust, però vaig agrair no sabeu quant que un quilòmetre i mig després el camí es tornés a enfilar. "Llàstima que després torni a baixar", pensava. I ho fa, ¡i tant! serpentejant sobre la plana amable i feliç de l'Any de la Part per, deviar-se a l'últim moment i desembocar al pont de Sornàs. Mai la carretera general d'entrada a Ordino m'havia semblat tan dura! Aleshores vaig comprendre perquè a Ordino no tenim anella verda. No pas perquè no ens la mereixem, sinó perquè no és qüestió de matar els turistes (de moment).

Ver L'anella verda d'Ordino en un mapa más grande

Quan la Segarra sembla Hertfordshire

Va ser dilluns a la tarda, quan pujava a Andorra després d'uns dies a Barcelona. En passar el túnel del Bruc em vaig trobar amb un paisatge verd i plujós, molt impropi de les terres de l'Anoia i de la Segarra, normalment groguenques i assedegades. En lloc de sortir a Jorba o esperar a la sortida de Cervera -les dues que m'haurien portat directament al Pirineu- vaig decidir perdre'm per la carretera més secundària que trobés.

I tant si n'era, de secundària! Fins i tot terciària, m'atreviria a dir. L'asfalt anava cedint cada cop més a la vegetació: primer en forma d'esquerdes; després amb les vores del paviment, cada cop més difuminades... Va arribar un moment en què, més que una carretera, allò semblava un camí.

Va ser aleshores quan la vaig veure. Estava dreta al marge de la carretera, pocs metres abans d'un revolt. En un primer moment vaig pensar que es tractava d'una autoestopista o d'una dona de reputació gens dubtosa. Però a mesura que m'hi acostava em vaig adonar que anava vestida d'una manera estranya: duia un vestit blanc, amb un escot ample i rodó però gens insinuant; era com una túnica cenyida a sota el pit i al capdamunt dels braços. Es cobria del plugim amb una llarga capa proveïda d'una voluminosa caputxa.

No sé per què -perquè no ho faig mai- però vaig decidir aturar-me i demanar-li si volia pujar. Va assentir amb el cap i va obrir la porta del copilot. En treure's la caputxa vaig observar la meticulosa naturalitat del seu pentinat que només deixava lliures alguns tirabuixons que queien graciosament damunt del coll. No es pot dir que fos guapa, però tenia cert encant. Vaig fer-li alguna fotografia, però, no sé per què, un cop les vaig passar a l'ordinador vaig veure que no havia sortit a cap.

Quan ja feia una estona que havia pujat al cotxe em vaig adonar que no li havia preguntat allò que qualsevol persona preguntaria a algú que acaba de recollir en una carretera. És a dir, on anava. "A Meryton", em va respondre, "saps si queda molt lluny d'aquí?"

Meryton... El nom em sonava, i molt! Però amb aquell nom no estava segur que fos un poble de la Segarra. Ho vaig mirar a la Guia Campsa -ara Repsol- i res, no apareixia per enlloc. "Si...", va continuar ella, "he sortit de Norland Park aquest matí en direcció a Highbury, però m'he desviat del camí per passar per Pemberley, no coneixes la propietat de Pemberly?"

No, no la coneixia; però a la vegada si. Tots aquells noms em sonaven: Pemberly, Norland Park, Highbury, Meryton... i també d'altres a què es referia com Longbourn o Netherfield. Però tot allò sonava estrany. "Som a la Segarra", li vaig dir, "crec que tot això queda lluny d'aquí". "La Segarra?", va dir ella mirant amb perplexitat per la finestra, "pensava que estàvem a Hertfordshire". Realment ho semblava, si. Em vaig girar altra vegada per comentar amb ella la similitud, però ja no hi era. Havia desaparegut quan passàvem per un revolt pronunciat de la carretera, talment com la famosa autoestopista de llegenda urbana.

Vaig aturar el cotxe i vaig començar a buscar-la. Els prats verds, els arbres centenaris, el paisatge ondulant-se fins a l'horitzó... I si era veritat que estàvem a Hertfordshire? Però no, ¡com em podia refiar de les desvariacions d'una autoestopista vestida d'estil regència! Si ni tan sols m'havia dit el seu nom... I aleshores, damunt de l'herba, vaig trobar la clau de l'engima. Jane, és clar! Aquest era el seu nom.

El pic de la Font Blanca

És aquest el relat d'una excursió que arriba amb tres mesos de retard. Les fotografies així ho evidencien. És ara, en ple pont de la Immaculada, quan Andorra s'omple fins a vessar de turistes buscant la neu i el fred que a mi em vaga de parlar sobre l'última excursió de l'estiu. La realitat és que fins fa pocs dies l'Enric no em va passar les fotos i és per això que ho escric ara, però m'agrada pensar que ho faig per portar la contrària.

Va ser la diada de Mertixell passada que l'Enric, la Gemma i jo vam decidir coronar el pic de la Font Blanca. La Gemma ja feia temps que li tenia ganes a aquesta muntanya que se'ns apareix fugaçment cada cop que, camí de la Massana i Ordino, sortim dels túnels de Sant Antoni. Durant menys d'un minut, mentre el cotxe remunta la pendent entre el darrer túnel i la benzinera d'entrada a la Massana que veiem el pic de Font Blanca, gairebé sempre cobert de neu, punxegut, talment com si sortís d'un estoig de Caran d'Ache. Després, el Casamanya d'una banda i el massís del Coma Pedrosa de l'altra s'encarreguen d'amagar-lo. L'amaguen tant i tant que no el veiem ni tan sols quan deixem el cotxe a l'entrada d'Arcalís (abans del túnel) i pugem pel costat oposat a les pistes, el passat setembre totes pelades i avui plenes de neu.

I així, deixant Arcalís darrere nostre i pujant pel Comís Vell anàvem fent camí cap al pic de la Font Blanca. En aquest primer tram, no era ell, sinó el seu germà petit, el pic de Besalí, qui presidia la marxa.

A mig pujar el Comís Vell vam decidir no seguir el camí més recte i desviar-nos una mica fins a l'estany Esbalçat. Mentre pujàvem pel bosc del Castellar se'ns va aparèixer, lluny, un altre pic molt conegut, el de Casamanya. En aquesta fotografia es fa evident el que sempre ens diu en Rafa: que el Casamanya no és un, sinó tres pics i que el que coronem és el Casamanya del sud, el que queda més a la dreta:

I mentre divagàvem sobre això i allò, vam arribar a l'estany Esbalçat. Parada tècnica i primera fotografia de grup. Vaja, com es nota que ja han passat tres mesos; aleshores la Gemma acabava de tornar de Grècia, com la seva cara i les seves celles evidencien...

Després de diexar enrere l'estany Esbalçat, ens vam retrobar amb el camí directe que havíem deixat uns quants metres més avall. La ruta avançava amb una pendent considerable en direcció a la Coma del Mig. I va ser aleshores quan se'ns va aparèixer el pic de la Font Blanca. Què diferent comparat amb la visió que d'ell tenim habitualment des de la Massana! Aquí no era un pic punxegut, ni tan sols esbelt... La cara oest, per la qual pujàvem, és molt més amable que la del sud-est des de la qual el contemplem habitualment.
Amable, si, però punyetera també; perquè no sé com ho vam fer que vam perdre el camí. Com que la Coma semblava accessible i les tarteres no gaire extenses, vam decidir pujar pel dret.

En quina hora! Vista des de baix, la pujada smelbava lleugera, però a mesura que avnçàvem la penden i el vertigen anaven en augment. L'Enric, com de costum, va pujar a l'estil cabra montesa, mentre que la Gemma i jo vam anar a buscar el camí perdut, que avançava uns centenars de metres més enllà seguint la línia de la carena.
Ens vam retrobar a l'avantcambra del pic, on les vistes ja eren espectaculars. Com la de la fotografia següent: En primer terme, la cresta d'Arial, que separa Andorra de França i que davalla suaument fins al Port Vell. Al centre de la imatge, l'Estany Blau, ja en territori francès, vigilat de ben a prop pel pic de Thoumasset. A l'angle inferior dret s'obre la vall de Rialb.
I entre una cosa i l'altra vam fer el cim.

Vam descrobrir que el pic de la Font Blanca és un pic còmode, amb una bona extensió de terreny pla al capdamunt; i unes bones vistes, com aquesta de la vall d'Ordino que teníem al darrere.
Però la millor vista se l'emporta aquesta altra fotografia de l'Enric amb l'estany du Rouch de fons. No en va fa mesos que la té com a imatge de perfil al Facebook.

Un cop fetes les fotografies per a la posteritat vam dinar un menú ecològic i vegetarià i vam iniciar el descens. El primer que vam veure va ser una lliçó magistral de geografia ordinenca, tal i com ho mostra la fotografia: Al mig de la imatge, el pic de Besalí; just a sobre seu, els tres pics de Casamanya; i a l'angle superior esquerre el pic de l'Estanyó, que amb els seus 2.915 metres és el segons cim més alt del Principat, al seus peus s'intueix la vall de Sorteny.

De baixada vam seguir el camí bo, resseguint uns precipicis que, si haguessin tingut el mar als seus peus, bé podrien haver estat els penyassegats de la costa de Dover, al su d'Anglaterra.

¿Us imagineu com hauria quedat aquesta última fotografia si en lloc de la portella de Rialb de fons hi hagués el canal de la Mànega?

A més d'un ja li aniria bé que Andorra estés situada a l'English Channel i que els andorrans fossin súbdits de la Corona britànica, com Jersey o Guernsney. Així haguessin estat pirates en lloc de contrabandistes i avui podrien seguir vivint de l'expoli fiscal d'altres països gràcies a la protecció de Sa Graciosa Majestat. I no haurien de patir els efectes de les gesticulacions del megalòman Sarkozy... ¿fem un pensament?

Ver d'Arcalís al pic de la Font Blanc en un mapa más grande

És molt dur treballar els caps de setmana...

És molt dur treballar els caps de setmana, una pràctica a la qual els periodistes ens hi veiem abocats sovint. És molt dur haver-se de llevar un dissabte de novembre a les vuit del matí i carregar els esquís i les botes al cotxe i haver d'anar, amb el fred del matí, fins a Grau Roig només perquè Grandvalira ha tingut l'ocurrència d'avançar la temporada.

Jo em dedico a la informació política i aquest tipus de coses se suposa que no les hauria de fer. Però és clar, és tan dur tenir el privilegi de ser dels primers de tot el país a desenterrar els esquís que no tothom s'hi presta. Davant la negativa de les meves companyes de societat (l'una fa molt que no esquia, l'altra té una vèrtebra que no sé que li passa, l'altra té la grip A...) em vaig oferir com a màrtir. Tot sigui per la causa. Bé, la Laia (que és correctora i encara té menys responsabilitats que jo en aquest àmbit) també es va sacrificar en pro del dret a la informació

Doncs, això: que no s'havia fet res tan heroïc en l'àmbit del periodisme des que el Washington Post va publicar l'afer Watergate. Així és que, plegats, vam anar dissabte passat a estrenar les pistes dels sectors de Grau Roig i Pas de la Casa. La neu era molt irregular: humida a les zones baixes i massa dura a les cotes més altes, però amb fragments aquí i allà de neu pols excel·lent.

Si, ja de per si, treballar els caps de setmana es mereix un plus, fer-ho dissabte passat encara més. Tot i que pugui semblar una feina còmoda, això d'anar a esquiar pot ser molt feixuc. Especialment quan les ràfegues del vent al Coll Blanc eren les que eren. El dia semblava plàcid, amb un Sol radiant lleugerament matisat per núvols quasi transparents, però el vent endimoniat que bufava al coll que separa el Pas de la Casa de Grau Roig era de por. Els que esquien per aquestes terres ja saben que és un lloc ventós, no en va és el punt que separa la vessant atlàntica de la vessant mediterrània dels Pirineus, però és que el vent de dissabte no tenia precedent: mentre féiem grans esforços per mantenir-nos drets, petits trossos de gel ens ametrallaven el cos i gairebé no ens deixaven obrir els ulls. Calia prendre la temible decisió: baixar cap a Grau Roig amb el vent de cara que feia impossible avançar o baixar cap al Pas de la Casa amb un vent de popa que podia enviar-nos fins a Tolosa a velocitat supersònica.

El primer cop vam prendre una decisió conservadora: baixar cap a Grau Roig. El segon ja ho vam fer cap al Pas de la Casa i, què voleu que es digui, al final un s'acostuma fins i tot a les ràfegues de vent apocalíptiques. I més quan del que es tracta és de crear opinió pública d'altura (a 2.500 mts. per ser més precisos).

Com soldats al peu del canó no vam deixar d'estar mai al peu de la notícia, fins i tot vam dinar a les pistes per no perdre'ns cap detall. És molt dur treballar en cap de setmana i és molt sacrificada la vida del periodista. Uf!