dimarts, 17 de novembre del 2009

És molt dur treballar els caps de setmana...

És molt dur treballar els caps de setmana, una pràctica a la qual els periodistes ens hi veiem abocats sovint. És molt dur haver-se de llevar un dissabte de novembre a les vuit del matí i carregar els esquís i les botes al cotxe i haver d'anar, amb el fred del matí, fins a Grau Roig només perquè Grandvalira ha tingut l'ocurrència d'avançar la temporada.


Jo em dedico a la informació política i aquest tipus de coses se suposa que no les hauria de fer. Però és clar, és tan dur tenir el privilegi de ser dels primers de tot el país a desenterrar els esquís que no tothom s'hi presta. Davant la negativa de les meves companyes de societat (l'una fa molt que no esquia, l'altra té una vèrtebra que no sé que li passa, l'altra té la grip A...) em vaig oferir com a màrtir. Tot sigui per la causa. Bé, la Laia (que és correctora i encara té menys responsabilitats que jo en aquest àmbit) també es va sacrificar en pro del dret a la informació

Doncs, això: que no s'havia fet res tan heroïc en l'àmbit del periodisme des que el Washington Post va publicar l'afer Watergate. Així és que, plegats, vam anar dissabte passat a estrenar les pistes dels sectors de Grau Roig i Pas de la Casa. La neu era molt irregular: humida a les zones baixes i massa dura a les cotes més altes, però amb fragments aquí i allà de neu pols excel·lent.


Si, ja de per si, treballar els caps de setmana es mereix un plus, fer-ho dissabte passat encara més. Tot i que pugui semblar una feina còmoda, això d'anar a esquiar pot ser molt feixuc. Especialment quan les ràfegues del vent al Coll Blanc eren les que eren. El dia semblava plàcid, amb un Sol radiant lleugerament matisat per núvols quasi transparents, però el vent endimoniat que bufava al coll que separa el Pas de la Casa de Grau Roig era de por. Els que esquien per aquestes terres ja saben que és un lloc ventós, no en va és el punt que separa la vessant atlàntica de la vessant mediterrània dels Pirineus, però és que el vent de dissabte no tenia precedent: mentre féiem grans esforços per mantenir-nos drets, petits trossos de gel ens ametrallaven el cos i gairebé no ens deixaven obrir els ulls. Calia prendre la temible decisió: baixar cap a Grau Roig amb el vent de cara que feia impossible avançar o baixar cap al Pas de la Casa amb un vent de popa que podia enviar-nos fins a Tolosa a velocitat supersònica.

El primer cop vam prendre una decisió conservadora: baixar cap a Grau Roig. El segon ja ho vam fer cap al Pas de la Casa i, què voleu que es digui, al final un s'acostuma fins i tot a les ràfegues de vent apocalíptiques. I més quan del que es tracta és de crear opinió pública d'altura (a 2.500 mts. per ser més precisos).
Com soldats al peu del canó no vam deixar d'estar mai al peu de la notícia, fins i tot vam dinar a les pistes per no perdre'ns cap detall. És molt dur treballar en cap de setmana i és molt sacrificada la vida del periodista. Uf!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Si un matí d'hivern tres viatgers

Distància: 8 kilòmetres
Sortida i arribada: Aparcament de Sorteny (1.781 mts.)
Cota mínima: 1.781 mts.
Cota màxima: 2.340 mts.


Va ser dilluns a la tarda, quan pujava de Barcelona a Andorra, que vaig veure, per primer cop aquesta temporada, els Pirineus amb el seu vestit d'hivern. Tots blancs, acaronats de lluny pel Sol de novembre, daurat i esmorteït, que s'esllanguia damunt la plana d'Urgell. Vaig recordar que, dies abans, havíem parlat de fer una excursió dimarts abans de tornar a la feina dimecres. "Com no sigui amb raquetes de neu...", vaig pensar. I així va ser.
Al Servei de Meteorologia d'Andorra anunciaven un dia assolellat, especialment al matí. Com que utilitzen una metodologia científica, el resultat va ser que el dia es va llevar gris i va anar empitjorant a mesura que avançaven les hores. Però si un matí d'hivern (per bé que encara al novembre) tres viatgers decideixen fer una excursió res no pot impedir-ho. I aquí els tenim a tots tres: l'Enric, la Laia i en Iago.
Tots tres tenim síndrome d'abstinència de l'esquí, però com que de moment la nostra droga no està al mercat i per arreu hi ha pols blancs, ens vam conformar amb la metadona de les raquetes.
Vam decidir caminar sobre segur i anar a Sorteny, la vall de les bruixes remeieres, que a la primavera s'omple de plantes medicinals, i que jo voldria creure que agafa el seu nom de sortilegi o alguna cosa semblant. Se non è vero, è ben trovato, no us sembla?
De plantes medicinals n'hi havia ben poques. De bruixes, ni rastre. Només hi havia neu, molta ney. Neu fins als genolls com mostra aquesta foto. I més amunt dels genolls, també. Jo, que fa dos anys vaig fer vàries vegades aquest camí amb raquetes, mai no havia vist tanta neu al bosc que puja de la vall de Sorteny cap a l'Estanyó.
Un cop superat el bosc -el temible bosc de Sorteny a l'Estanyó que és una de les ascensions més absurdes i més cansades que hi ha- la cosa canviava. A la pleta del Llomar també hi havia un bon paquet de neu, però estava més endurida pel vent i costava menys de caminar-hi per sobre.

A mesura que avançàvem cap a l'estret de l'Estanyó el cel s'anava posant més i més amenaçador. Tement l'arribada imminent d'una nevada considerable, vam decidir dinar. Diu Marguerite Yourcenar a Memòries d'Adrià allò de "intentem entrar a la mort amb els ulls oberts". Jo sempre he estat de l'opinió que és millor entrar-hi amb la panxa plena, els ulls sempre tindrem temps d'obrir-los després... O sigui que ens vam asseure i vam dinar (entrepans de la Fleca Font, així tot queda en família).
Després de dinar vam veure com, primer Arcalís i després els veïns pics de la Serrera i del Roc del Rellotge desapareixien darrere una cortina de neu.

Ja tornàvem quan la nevada ens va enganxar a nosaltres, vorejant el riu de Sorteny.
Una nevada que va fer que a algun li quedessin els cabells més canosos del que és habitual.
I al final de l'excursió vam comprovar que en Cabe, per no ser menys, també s'havia volgut vestir de blanc. I aquí el teniu, tot silenciós, pensant-se que va camuflat:
PS: Grandvalira avança dues setmanes l'inici de la temporada d'hivern i el proper dissabte el domini esquiable més gran dels Pirineus ja tindrà les portes obertes. Festival.


Ver Per Sorteny fins a l'Estanyó en un mapa más grande