dilluns, 7 de setembre del 2009

A Ponts, molts... i molts de bons

Tot és qüestió de ritme. El secret de la música, quan és bona, està en el ritme. La poesia és qüestió de ritme; i també la prosa, que és com fer poesia però sense xarxa. La base de l'arquitectura, sospito, és el ritme que també està present en la pintura, en la retòrica, en la política i en totes les arts. Perquè les arts, a diferència de les ciències, tenen molt a veure amb la vida i la vida, això segur, és qüestió de ritme. La realitat sensible no és altra cosa que la manifestació de diversos ritmes, que es despleguen ocults, talment com corrents subterrànies. L'art de viure consisteix a saber trobar aquests ritmes i no pas com ho faria la ciència, és a dir, amb un fanal a la mà, sinó d'una manera més intuitiva que racional. Adaptar-se als ritmes que flueixen més enllà dels límits de la sensibilitat és el secret per a què les coses surtin bé. No adaptar-s'hi implicarà anar sempre a destemps, sempre sincopat, veient passar la realitat com una cosa estranya i hostil, que va massa ràpid o massa lenta. Cal, doncs, saber trobar el ritme ocult de les coses, de les que són perquè són i de les que no són perquè no són.Moltes vegades, passant per Ponts, camí d'Andorra, ens havíem fixat en el cartell que indicava: "Col·legiata de Sant Pere. Segle XI" i havíem vist el massís cimbori retallant-se a l'horitzó damunt la carena als peus de la qual reposa el poble. Però no va ser fins ahir que ens vam decidir a desviar-nos de la carretera i agafar la pista forestal que puja fins a l'església.
El camí que hi puja és perfectament transitable en cotxe, fins al punt que a pocs metres de la col·legiata hi ha un aparcament previst per encabir-hi molts cotxes, per bé que ahir, un dilluns de setembre, només n'hi havia dos: el nostre i un seat blanc que havia arribat just darrere nostre i del qual va baixar un home tirant a rabassut i indubtablement de la terra. Una breu conversa entre la Gemma i l'home va servir per assabentar-nos que ell tenia les claus de l'església. Davant la pregunta de si l'obriria ens va contestar, amb un punt sorrut: "si s'ha d'obrir, s'obrirà" i acte seguit va treure la clau de la butxaca. No era una clau qualsevol era una clau digna d'una col·legiata, gran com un cullerot, una clau com les de l'hort de Sant Maties o del magatzem del carrer Sant Josep que la Rosa guardava gelosament en un calaix a la cuina de casa els avis, a Montblanc.
Va ser aleshores que vam adonar-nos que l'home no era sorrut, sinó que la seva hesitació a l'hora d'obrir la porta era, en el fons, pura coqueteria. Les coses, totes, tenen el seu ritme, i si un parell de camacos han tingut l'encert d'arribar al lloc precís en el moment precís el mínim que poden fer és esperar una mica. Al capdavall, la col·legiata fa gairebé mil anys que s'espera.

La porta s'obre amb un ritme pausat i feixuc. En Josep, que així és com es diu l'home, té ganes d'ensenyar-la, però no a qualsevol preu. La cosa va per llarg, un monument així no es mereix només una ullada. És com una seducció, amb un tempo més propi de Werther que no pas de Justine. Acceptem el tracte. En Josep, s'explica, el que veiem no és el que es podia veure ara fa 30 anys.
Fins el 1977, la col·lgiata presentava un aspecte ruinós. Els carlins, que l'havien utilitzat com a polvorí, la van fer volar pels aires abans de la seva retirada el 1839, per a què veiem que no tot és culpa dels liberals i les seves desamortitzacions... Les parets que quedaven es van anar esberlant, les voltes van caure, bona part del cimbori es va desplomar i els espoliadors van fer la resta. Amb l'excusa de muntar un museu algú va intentar endur-se un dels sarcòfags gòtics del temple i aleshores va ser quan els de Ponts van dir prou. Un grup de joves d'aleshores, entre ells en Josep, van formar l'Associació d'Amics de Sant Pere de Ponts amb l'objectiu de refer la col·legiata.
Van començar per la façana oest, la principal: van refer, dovella a dovella, els arcs de la portalada i el finestral i van netejar tota la nau. Era aquella època en què a Catalunya encara existia una forta societat civil, en què les xarxes ciutadanes suplien la manca d'Estat. ¡Quina catàstrofe ha estat l'Estat per als catalans! ¡Aquest invent franco-espanyol no podia ser-nos més aliè, més estrany i més hostil! Catalunya ja tenia associacions, solidaritats, mútues, mancomunitats, cooperatives... tot sense l'Estat. Ens han donat l'Estat (a mitges) i, a poc a poc, ens hem anat tornant tant improductius, tan acomodats, tan amants de les prebendes, del nepotisme i de l'especulació com els espanyols o com els francesos. En 30 anys d'Estat, a Catalunya només hem bastit grans façanes que no tenen pràcticament res al darrere.
A Ponts, afortunadament, no en van tenir prou de refer la façana, i van continuar amb tota l'església. Van refer les voltes de la nau amb quatre milions de pessetes atorgats per la Generalitat. Els diners eren del tot insuficients, però allà tothom treballava amb una causa comuna i amb un punt d'amor a l'art. "Nosaltres vam fer més aquí amb aquells diners que els de Gualter amb set vegades més", diu en Josep recordant que, a l'altra banda del Segre, a Gualter (La Baronia de Rialb) van dilapidar un munt de diners públics contractant i subcontractant empreses per refer un monestir que encara ara no està del tot reconstruït. I això que la dita popular, segons l'avi Lluís, deia allò de "A Ponts, molts i pocs de bons; i encara els que són bons no són de Ponts, i si n'hi ha un de bé, de Gualter ha de ser". Doncs deu ser que no...
Després de la volta de la nau, va venir el més difícil: el cimbori. Només dues de les vuit agulles que aguantaven l'estructura original estaven dretes i encara una d'aquestes dues es va haver de refer, "numerant pedra per pedra", perquè es desviava 25 centímetres. Un cop refet el cimbori només faltaven les campanes. Un dels "amics" de la col·legiata era de la Marina i, en jubilar-se va demanar al vaixell on havia prestat servei la campana de la nau. La hi van donar, però no passava per les finestres de la torre, ni per l'ull de la cúpula. Aleshores, en va fer fondre una de nova, però va anar de ben poc que a Sant Pere de Ponts no hi repiqui avui una campana de vaixell.
Des que la restauració de l'església va estar acabada, cap al 1997, els amics de Sant Pere de Ponts es continuen trobant cada diumenge a la col·legiata. Cada 1 de maig s'hi celebra una mena de romeria, entre laica i religiosa, que no per casualitat no coincideix amb la festivitat de sant Pere, perquè la celebració és més cosa del poble que no pas de l'Església. En Josep es mira satisfet la seva col·legiata i nosaltres comencem a entendre la coqueteria del principi. Una història així no es pot anar explicant al primer passavolant. Només un punt de tristesa l'envaeix quan pensa en el futur de la col·legiata. Quan l'associació, formada per persones que sobrepassen totes la seixantena, desaparegui l'ajuntament se'n farà càrrec. "Però no els sortirà a compte posar algú que se'n faci càrrec com ho fem nosaltres", diu en Josep i, sense voler, verbalitza el que tots comencem a saber: que l'Estat mai no suplirà els lligams espontanis de les societats fortes i ben estructurades.
Però nosaltres hem tingut la sort de trobar aquell ritme ocult i arribar a la col·legiata en el moment precís, quan la força del poble ha enllestit la feina i l'Estat encara no l'ha graponejada. Tot és qüestió de ritme i nosaltres ahir vam pensar que ens feia massa mandra anar directament a Andorra, que podíem desviar-nos, aquest cop si, seguint les indicacions que ens portarien a l'església canònica fundada pels comtes Ermengol IV i Adelaida d'Urgell, habitada durant segles per un prior i quatre canonges agustins, volada pels carlins i refeta per en Josep i els seus amics. Em costa contradir les paraules de l'avi, però em temo que "a Ponts, molts i molts de bons".