Mireu aquestes fotografies d'Incles. Ni Vivaldi ho hauria descrit millor: L'alegria de la primavera i la jocunditat de l'estiu fa temps que han deixat aquestes Valls, donant pas a la melangia de la tardor i l'espiritualitat de l'hivern.
Com que les estacions de l'any són, per damunt de qualsevol altra cosa, cícliques, conviden a pensar en les tradicions. I ja comença a ser una tradició per a mi inaugurar la temporada d'hivern amb la Laia. Amb ella vam anar a esquiar a Arcalís l'últim cap de setmana de novembre del 2008, amb una tempesta de neu considerable. L'any passat, la season va començar amb una raquetada a Sorteny i una esquiada accidentada a Grau Roig i Pas de la Casa amb dificultats per travessar el Coll Blanc, encara més ventós de l'habitual. I aquest any: l'hivern comença oficialment amb una raquetada a Siscaró, a l'extrem oriental de la vall d'Incles.
Abans d'iniciar la raquetada en si mateixa, el primer repte era arribar fins al pont de la Baladosa, on havíem de deixar el cotxe. La carretera que s'endinsa a la vall d'Incles és una de les més estretes, de les més maques i de les més protegides d'Andorra, fins al punt que a l'hivern ningú no li treu la neu, suposo que per resguardar-la del turisme de masses.
I sí, vam arribar a la Baladosa sense problemes: és com esquiar, però sobre rodes. A diferència del que passa a l'estiu, no hi havia cap aglomeració: teníem tot l'aparcament per a nosaltres sols.
També el camí era només per a nosaltres. En els primers trams encara s'endevinaven les pedres amagades sota la neu. Però a mesura que ascendíem pel bosc de Cúbol, el gruix de neu era cada cop més considerable.
És aleshores que un comença a recordar que les raquetes funcionen molt bé en pla, però que comencen a donar complicacions en els desnivells, especialment quan le neu amaga roques, talment com la fruita madura amaga els pinyols.
Definitivament, tot i que frueixo de l'hivern com pocs, m'agraden més l'estiu i la primavera: són més directes, van més de cara. A l'hivern, sense anar més lluny, és quasi impossible no desviar-se del camí, perquè el camí està sempre colgat de neu. Hi ha referents que ajuden a guiar-nos, com aquesta cascada, vista aquí al juny i al novembre:
L'ascensió del bosc de Cúbol és una ascensió amb premi: al capdamunt hi ha un dels indrets més bells d'Andorra: la pleta de Siscaró. No és exagerat dir que està regada per 100 rierols i que a principis d'estiu és d'un verdor tan extraordinària que cap càmera fotogràfica pot reproduir amb fidelitat. Com aquesta fotografia feta l'estiu del 2009, baixant a la pleta des del Siscar:
Però en la bellesa, que té un punt de divina i inhumana, hi ha sempre quelcom de perillós. I la pleta de Siscaró, tan fèrtil i amable a l'estiu, és una trampa mortal a l'hivern. Aparenment estem davant una gran extensió plana de neu i gel. Però sota el mantell blanc, reposa l'aiguamoll...
Quan ja era massa tard per fer-se enrere, quan ens semblava que ja érem a les portes del refugi de Siscaró, la Laia i jo vam descobrir que no estàvem en un plat de nata gegantí, sinó més aviat en un crema catalana immensa i que, per a desgràcia nostra, el sucre cremat començava a cedir a la pressió de la cullera, que érem nosaltres...
La metàfora no és meva, ho reconec, és de la Laia, però ara no podem perdre el temps amb disputes sobre l'autoria: acabem de ficar la pota -raqueta inclosa- fins al fons en una barreja d'aigua gèlida, fang i neu i hem de córrer a refugiar-nos a la cabana de Siscaró. Tenim els peus glaçats: i si encenem el foc?
Per què enganyar-nos? Les coses o es fan ben fetes o més val no fer-les.
I com que el dia sembla que vol ser ric en metàfores, continuem: Tot just el foc està encès m'adono en veu alta del veritable significat d'aquella metàfora tronada que equipara l'amor amb una flama, aquella flama que "mil rius no poden ofegar", que diu el Càntic els Càntics. Encendre el foc i mantenir-lo encès és qüestió de cura, de paciència, de perseverança, d'il·lusió, de necessitat, d'optimisme, de confiança... Doncs això, tot això, és també aplicable a l'amor.
Aquell foc va ser la nostra perdició i la ruïna dels bons propòsits de primera hora del matí. Se suposava que havíem de fer una parada tècnica al refugi i després continuar l'ascens fins als estanys de Siscaró; però davant la llar de foc s'hi està tan bé i els temps passa tan ràpid!
Escalfar-se les mancs i els peus a la llar de foc mentre a l'altre costat dels vidres s'estén un mar de neu, és un luxe... un luxe gratuït. Les mans, els peus... i les botes!
És clar que això de deixar les botes massa a la vora del foc, pot tenir conseqüències fatals:
Un plaer calçar-se les botes calentes per sortir a caminar damunt la neu. Explicaria la baixada fins a la Baladosa, però no em vull fer pesat: és com la pujada, però al revés. Bé, en nom de Laia & Iago Winter Productions espero que us hagi agradat i us dono la benviguda a la temporada. Això tot just acaba de començar.