És molt dur treballar els caps de setmana...

És molt dur treballar els caps de setmana, una pràctica a la qual els periodistes ens hi veiem abocats sovint. És molt dur haver-se de llevar un dissabte de novembre a les vuit del matí i carregar els esquís i les botes al cotxe i haver d'anar, amb el fred del matí, fins a Grau Roig només perquè Grandvalira ha tingut l'ocurrència d'avançar la temporada.

Jo em dedico a la informació política i aquest tipus de coses se suposa que no les hauria de fer. Però és clar, és tan dur tenir el privilegi de ser dels primers de tot el país a desenterrar els esquís que no tothom s'hi presta. Davant la negativa de les meves companyes de societat (l'una fa molt que no esquia, l'altra té una vèrtebra que no sé que li passa, l'altra té la grip A...) em vaig oferir com a màrtir. Tot sigui per la causa. Bé, la Laia (que és correctora i encara té menys responsabilitats que jo en aquest àmbit) també es va sacrificar en pro del dret a la informació

Doncs, això: que no s'havia fet res tan heroïc en l'àmbit del periodisme des que el Washington Post va publicar l'afer Watergate. Així és que, plegats, vam anar dissabte passat a estrenar les pistes dels sectors de Grau Roig i Pas de la Casa. La neu era molt irregular: humida a les zones baixes i massa dura a les cotes més altes, però amb fragments aquí i allà de neu pols excel·lent.

Si, ja de per si, treballar els caps de setmana es mereix un plus, fer-ho dissabte passat encara més. Tot i que pugui semblar una feina còmoda, això d'anar a esquiar pot ser molt feixuc. Especialment quan les ràfegues del vent al Coll Blanc eren les que eren. El dia semblava plàcid, amb un Sol radiant lleugerament matisat per núvols quasi transparents, però el vent endimoniat que bufava al coll que separa el Pas de la Casa de Grau Roig era de por. Els que esquien per aquestes terres ja saben que és un lloc ventós, no en va és el punt que separa la vessant atlàntica de la vessant mediterrània dels Pirineus, però és que el vent de dissabte no tenia precedent: mentre féiem grans esforços per mantenir-nos drets, petits trossos de gel ens ametrallaven el cos i gairebé no ens deixaven obrir els ulls. Calia prendre la temible decisió: baixar cap a Grau Roig amb el vent de cara que feia impossible avançar o baixar cap al Pas de la Casa amb un vent de popa que podia enviar-nos fins a Tolosa a velocitat supersònica.

El primer cop vam prendre una decisió conservadora: baixar cap a Grau Roig. El segon ja ho vam fer cap al Pas de la Casa i, què voleu que es digui, al final un s'acostuma fins i tot a les ràfegues de vent apocalíptiques. I més quan del que es tracta és de crear opinió pública d'altura (a 2.500 mts. per ser més precisos).

Com soldats al peu del canó no vam deixar d'estar mai al peu de la notícia, fins i tot vam dinar a les pistes per no perdre'ns cap detall. És molt dur treballar en cap de setmana i és molt sacrificada la vida del periodista. Uf!