Vaig poder comprovar que les meves invectives antitabac de vint anys enrere no havien servit per a res i que, tot i que el meu pare (que té l'honor de ser l'home que fuma amb més estil després de Humphrey Bogart) ho ha acabat deixant, ella continua fumant tabac negre cubà. Havia vingut a San Xoán de Río a fer el que fan molts: a beure l'elixir que destilen les pastures sempre verdes, a escoltar el xiuxiueig que s'escola entre la frondositat dels boscos de roures i de castanyers, a oblidar-se que hi ha homes i tornar als braços de la natura, la incommovible, la serena, la plena de bellesa...
I un bon dia, caminant primer pel carrer del desengany i després pel de l'oblit, que transcorren sempre paral·lels, els peus ens van portar a un munt de ruïnes que s'alçaven en un petit promontori entre les vinyes de la vall de l'Abeleda, allà on Frederic Mompou va escriure aquelles peces impressionistes dedicades als carros de Galícia. A mi, fa temps, un estiu d'oblits i desenganys també em va dur fins aquí.
Són les ruïnes del monestir de San Paio da Abeleda que, per despistar (molt propi dels gallecs), no estan al poble de San Paio, sinó al de Santa Tegra. El monestir és propietat privada i l'amo deu ser un senyor que es passa el dia amb els dits creuats resant per a què tot s'acabi d'enfonsar abans que els responsables de Patrimoni de la Xunta s'assebentin que allà hi ha alguna cosa que val la pena. Mentrestant, l'amo, el paio, li direm, per fer honor al seu patró, es deu anar venent el monestir a la menuda: ara una columna, ara un capitell, ara una estàtua, ara un tros de retaule...
Mentre l'amo del recinte i els brocanters fan el seu agost particular, jo em dedico cada agost (el de tots) a deixar-me caure per les ruïnes del monestir, per a què vegin que encara hi ha algú que sap que allò no és només un casalot enrunat. Em fa il·lusió pensar que així trenco els terminis de la usucapió i no els deixo culminar els seus plans. No dec ser l'únic, perquè aquest cop l'entrada principal al monestir estava tancada i barrada i la porta lateral estava directament tapiada i provista d'un cartell on es podia llegir: "Propietat privada, prohibit el pas" Així és que a MJ i a mi només ens va quedar un remei: saltar la tàpia... per horror de la meva mare que, tot i que fa anys va flirtejar amb el comunisme, s'havia convertit de sobte en la més aferrissada defensora de la propietat privada usque ad coelos et usque ad inferos.
S'esdevé que quan a un se l'estimen molt pot, fins i tot, desobeir i MJ i jo compartim el plaer de desobeir a la Marisa, a la mamà, que és un dels plaers més grans que hi ha, perquè sabem que ens estima moltíssim. I la desobediència ens va dur a saltar la tàpia i a endinsar-nos en el que havia estat el cementiri, a tocar de l'església, amb arbres que matisaven fins a l'extrem la llum inclement del migdia, amb tombes cobertes de molsa, líquens i heures, amb falgueres, esbarzers i fulles seques per arreu. Com un compendi de novel·la gòtica, vaja.
Al fons del cementiri, del costat oposat a l'església, s'obria una porta que comunicava amb el pati principal de l'abadia. Confiats en el Codi Civil i en què, per tant, ningú no entraria a la "propietat privada", els propietaris no havien tingut la prevenció de tancar-la i la reixa, tot i disposar d'un pany modern i horrible, estava oberta.
Després de saltar una tàpia, travessar una porta oberta és una vulgaritat i de bon grat hauríem forçat el pany si no fos perquè ens el vam trobar obert. Les vistes de l'altre costat, malgrat l'abandonament extrem, valien la pena.
Després de comprovar que en tot aquell pati, que devia haver estat la zona de serveis del monestir, amb hostatgeria, estables i magatzems, no hi quedaven més que runes i més runes, vam decidir tornar cap al cementiri i l'església on, com a mínim, hi havia ruïnes.
A diferència d'altres anys, la porta de l'església també estava tancada. Havien substituït l'antiga porta de fusta, que estava trencada i podrida, per una porta metàl·lica més pròpia d'un garatge industrial que no pas d'una església. Però bé, el cas és que no vam poder entrar a l'església i ens vam haver de conformar a guaitar a l'interior a través de les finestres. Les finestres més accessibles, les que estaven peu pla, no oferien grans perspectives (com acostuma a passar amb totes aquelles coses i persones que són excessivament accessibles). Un tros de nervatura gòtica encalada amb mal gust i amb les plantes fent estralls.
Vam haver-nos d'enfilar una mica per començar a trobar coses interessants. Unes pedres que sobresortien de la paret d'un dels laterals ens van permetre arribar fins a unes finestres a mitja altura, molt estretes, però afortunadament la càmara de MJ té bon angle. Mentrestant, la Marisa augmentava la seva pressió sobre els violadors de la propietat privada del paio. De fet, feia un estrany doble joc: d'una banda vigilava que no vingués ningú i de l'altra ens espantava per a què sortíssim. És una complexa estratègia ideada per Goebbels que un altre dia us explicaré. De moment, aquí hi ha part del que vam poder captar des d'aquelles finestres: uns capitells i uns arcs romànics que evidenciaven el que ja sabíem: que tot a Galícia és romànic revestit de barroc i que només cal gratar una mica per a què surti l'original.
El més difícil, però, no havia arribat encara. Fent gala d'una temeritat que, ho confesso, fins i tot a mi em va espantar, MJ va assenyalar unes finestres que s'obrien a la part superior de la nau central, damunt de les teulades d'una de les naus laterals. En un dels racons del creuer creixia una vella heura que permetia enfilar-se per la paret. Utilitzant com a escala les últimes tombes del cementiri, vam arribar a l'heura i MJ s'hi va enfilar, fent servir les meves mans com a escaleta. A través de la primera finestra es veia un tros de fresc que devia ser barroc o fins i tot posterior, d'una simplicitat gairebé infantil.
Jo, tot això, ho anava seguint de damunt les tombes estant, perquè cada cop que intentava enfilar-me per l'heura em trobava amb un tros de la planta a la mà. No tenia a ningú que em fes l'escaleta, excepte la mamà, és clar, però crec que no era el més conveninent demanar-li-ho. De moment, ja havíem aconseguit que s'enfilés a la tàpia i ens increpava de totes les maneres possibles per a què tornéssim. Quan va veure que MJ estava transitant per damunt d'una teulada que devia fer 100 anys que estava podrida, va estar a punt de saltar dins del cementiri per fer-la baixar, però el seu escrupulós respecte per la propietat privada li ho va impedir. Des de la teulada estant, MJ cantava victòria, alguna cosa es movia dins l'eslgésia, era una bèstia estranya, molt vella i posteriorment pintada com si algú hagués volgut disfressar-la de gat.
El contacte amb el monstre va ser fugaç, es va deixar retratar i prou. Encara deu ser allí, esperant al capdamunt d'una columna, vigilant tots aquells que pretenen entrar a l'església. Potser és per això que han tapiat la porta. Potser van entrar per expoliar-la i la bèstia en qüestió els va fer fora. Potser el dia que l'església acabi de caure i el vagin a buscar per vendre'l a algun col·leccionista de coses estranyes s'abraonarà damunt els expoliadors i els deixarà morts, estesos entre les làpides del cementiri, damunt d'un toll de sang densa i calenta. Estaria bé que, de tant en tant, les pedres es defensessin.
Ana Pérez-Ordoyo Fernández (15/VI/1984 - 28/VII/2009)
Despunta el primer dia d'estiu, el més llarg de l'any, que no és el de Sant Joan, sinó el de Sant Lluís, i quatre intrèpids viatgers es disposen a caminar per la terra del mite, per la vall de la llegenda: a mig camí entre el Tarter i Soldeu, allà on la carretera fa un revolt de 180 graus gairebé perfecte surt la petita pista asfaltada que s'endinsa a la Vall d'Incles.
Si hi ha una vall llegendària a Andorra aquesta és la vall d'Incles. Aquí, explica el mite, les tropes de Carlemany van derrotar els sarraïns i els van foragitar de les valls. Així ho explica l'himne: "el Gran Carlemany mon pare dels alarbs em deslliurà".
I aquests quatre excursionistes bé podrien formar part del seguici d'aquell rei dels francs que va forjar Europa a base de garrotades. La Gemma faria una bona Bradamante, la Pepa podria fer el paper d'Alcina, l'Enric d'Ariodante i jo d'Orlando. I que cadascú extregui les seves conclusions.
Però bé, deixem les presentacions de banda, i posem-nos en camí: des del pont de la Baladosa cap a Juclar.
La Pepa diu que aquest, més que un blog d'excursions, és un blog de retrats amb paisatges de fons, i potser té raó, però és que la pujada cap als estanys de Juclar és tan suau que un es pot fer un book mentre camina.
Bé, això quan el camí no desapareix sota una llengua de neu. I quanta neu! en ple solstici d'estiu!
I si al camí que desapareix sota la neu li afegim que aquesta neu és una pendent que acaba sobre els estanys de Juclar, el risc de fer de forma involuntària el primer bany de l'estiu és força elevat.
Fins a tres llengües de neu com aquesta hauran de creuar els nostres intrèpids viatgers abans no puguin descansar entre els llacs.
I caminar per cornisses de pedra sobre l'aigua, i despenjar-se amb cordes per barrancs...
I el descans és merescut, ben merescut, abans de remprendre el camí cap a la portella de Juclar.
La portella de Juclar ens porta a França, com mostra la foto, amb l'estany de Joclar (ja a la banda francesa, ¿què ho fa que tot ho escriuen malament?)
També des de França és des d'on s'obté una vista més completa dels estanys de Juclar (els andorrans, vull dir) i del pic de Siscaró, gairebé amagant-se a l'extrem esquerra de la foto, una de les nostres fites en aquesta excursió. És clar, Andorra és un país tan petit que per tenir perspectiva te l'has de mirar des de fora; i aquí que cadascú hi vegi les metàfores que vulgui.
Per seguir amb el nostre camí cal desfer una part del que hem caminat i tornar als estanys. D'allà pujarem, en direcció oposada, cap al pic de Siscaró. A la fotografia, a mig pujar, encara fan bona cara aquests tres.
No dirien el mateix una estona després, quan estàvem pujant, gairebé a quatre grapes per unes tarteres de pedra que se suposava que acabaven al pic de Siscaró. 
I és que el pic és, literalment, una muntanya de pedres. De pedres col·locades en un equilibri tan delicat que fa la impressió que tot es desplomarà sota els nostres peus d'un moment a l'altre. Per això no és estrany que fem aquestes cares d'alegria continguda tot i haver coronat el punt més alt de l'excursió.
Però en aquelles altures hi havia algú que encara ho estava passant pitjor que nosaltres. Era un home d'uns 70 anys que pujava pel costat francès i que semblava a punt de caure fulminat pel cansament. En un mal francès em va preguntar si érem a Andorra i jo li vaig contestar, també en un mal francès per allò del rapport, que nosaltres sí, però que ell no, que encara li quedaven uns quants metres per entrar en territori neutral. L'home en qüestió ens va explicar que era suec i que portava no sé quants dies caminant sol pels Pirineus. Li vam dir si es volia fer una foto amb nosaltres, però davant la càmera va fugir a grans passes cap a les basses de Siscaró. No en va, fer-se el suec és al Pirineu sinònim de fer-se l'andorrà.
El cas és que vam seguir les passes del suec per la tartera que baixa cap a les basses de Siscaró amb el pic vigilant a la reraguarda.
A mesura que baixàvem a Siscaró ens adonàvem que estàvem en un dels llocs més bells del món i també que les càmeres més sofisticades serien incapaces de contenir tanta bellesa.
Per bé que a aquesta foto només li falti la lluna plena alçant-se a l'esquerra i un arbre sense fulles emmarcant la imatge per la dreta per ser un perfecte quadre de Friedrich.
Si en algun lloc d'Andorra hi queda algun vestigi del paradís terrenal, aquest és la pleta de Siscaró. I alguns volen emular les ninfes i els sàtirs, però l'aigua dels rius dels Pirineus no és tan càlida com la de l'antiga Grècia.
Després del bany relaxant a les aigües del desglaç només ens queda tornar a baixar a la Vall d'Incles on cada solstici d'estiu els més fidels a la tradició competeixen per trobar l'anella de ferro de Carlemany. Els guanyadors són els encarregats d'anar a buscar la flama al Canigó que la nit de Sant Joan encén totes les fogueres de les valls. 
Per als que viuen a les valls del nord o hi van sovint, el pic de Casamanya és una imatge familiar. Omnipresent, vigila l'anar i venir entre Ordino i la Massana. Es cobreix ràpidament de neu a l'hivern i es destapa abans que cap altre. Quan comença la primavera i les neus gairebé perpètues del Comapedrosa no ens deixen coronar els pics més alts d'Andorra, el Casamanya s'ofereix per a excursions de curta durada, amb la seva silueta arrodonida i amable. 
Però el Casamanya està regit per Càstor i Pòl·lux i, com tots aquells que neixen sota el signe dels bessons, té dues cares. Una és la que es veu des de la vall, arrodonida i amable. L'altra, és la que comproven les nostres cames (i els nostres pulmons) quan decidim coronar-lo.
Com que té dues cares, jo ja l'he pujat dues vegades. La primera, al juliol de l'any passat, amb la Gemma i la Laia; la segona, ara fa unes setmanes, amb la Laia, l'Enric i el Marc. Us deixo amb fotografies de les dues excursions, fetes sempre un matí de diumenge d'aquells que toca anar a treballar a la tarda.
La primera part de la pujada, quan es travessa el bosc del coll d'Ordino, és pràcticament un passeig. A mesura que els arbres van desapareixent i el camí es va fent costerut, la cosa es complica, sobretot si anem convençuts que serà un pic de bufar i fer ampolles.
El primer problema de la pujada al Casamanya és que és menys suau del que sembla, el segon és que enganya constantment: Quan sembla que estàs a punt de coronar-lo t'adones que encara et queda un bon tros de pendent. Així doncs, no és estrany que alguns especulin amb la possibilitat de tirar la tovallola a mig camí.
Tot i així, no es pot dir que el Casamanya sigui un pic complicat. És més, és un bon camí per trobar un ritme constant que et permeti no haver de fer cap parada i pujar-ho tot d'un sol cop.
I amb les vistes, el Casamanya torna a mostrar la seva doble cara. Si mirem cap al sud i cap a l'oest, tenim la visió civilitzada, humana, de les valls d'Ordino i la Massana, sembrades de petits pobles que en poc temps s'han fet més i més grans. Si girem la vista cap al nord i cap a l'est apareix el paisatge de Canillo, la cara més violenta de la natura.
La veritat és que tampoc no cal anar gaire més enllà de la porta del jardí per veure món. Andorra és un petit país, un microestat en diuen, però sense sortir de les seves fronteres podem voltar la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra... poca broma. Precisament, en un d'aquets tres indrets comença la nostra excursió d'avui: al Solà de Segudet, la pendent de pedra sobre la qual descansen les restes del llegendari castell dels moros de la Meca. 
Des d'aquí, vigilats d'aprop per l'omnipresent pic de Casamanya, agafarem el camí que s'enfila per la vall d'Ordino cap a la Cortinada.
Però enfilar-se val la pena per tenir Ordino als nostres peus i, al fons, la Massana, Escàs i Sispony descansant a la falda del Carroi.
Després de les magnífiques vistes, el camí gira a la dreta, cap al nord, i s'endinsa en un bosc frondós i cada vegada més humit. Impressiona veure la facilitat amb què canvia el paisatge. Fa uns minuts semblava que estéssim en una pineda mediterrània i ara el bosc és verd i atlàntic, talment com si fóssim a Galícia o a Bretanya.
Bé, com veieu, la Gemma no és l'única que sap pujar als arbres.
Després d'unes quantes ziga-zagues més, de pujar i baixar entre els arbres i creuar algun torrent, arribem a la millor part del camí: les planes de Sornàs, un conjunt de prats que semblen trets d'un capítol de Heidi, esquitxats de bordes. Un bon moment per fer una petita parada en un dels millors indrets del barri.
La ruta s'acosta al final, a la Cortinada, el camí baixa cap al poble vorejant el camp de golf. Ara només ens quedarà seguir el curs del Valira del Nord per tornar cap a Ordino.