An amusing little piece of nonsense

Fa dies que tinc a casa una plaga de menairons. A Ordino, ho sap tothom, és habitual tenir menairons convivint amb els humans i pot considerar-se desafortunat aquell que no n'ha trobat mai cap. Però si la manca de menairons és una desgràcia, no ho és menys un excés dels mateixos. En el fons, els menairons -igual que els seus cosins: els follets i els farfadets- només volen ajudar. I els menairons de casa meva fa dies que estan entestats a reordenar els meus llibres. Es veu que no els agrada com estan col·locats i de ben segur coneixen un sistema de classificació més còmode i racional. El problema és que aquests éssers feèrics són inconstants per naturalesa i els agrada tenir feines a mig acabar. I jo ja m'estic acostumant a trobar-me cada matí un munt de llibres desendreçats damunt la taula. Llibres escampats sense ordre ni concert. Això sí, sempre, invariablement, en deixen un d'obert: Les aventures d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll. I no sé si serà per això que diumenge, mentre l'Eva i la Laia estaven esmorzant amb mi a casa, vaig tenir una idea pròpia d'Alícia. Estava menjant-me l'enèsima rosquilla de Sant Blai del dia i, tot mirant la caixa de metall, vaig dir: "Us imagineu ser prou petit per entrar en aquesta caixa i llençar-se de cap sobre les rosquilles?"

I devia explicar-me molt bé, perquè la Laia i l'Eva s'ho van imaginar sense gaire esforç. Quin plaer viure per una estona en una caixa plena de rosquilles de Sant Blai! Caminar i notar com el sucre cruixeix sota els nostres peus, saltar i rebotar contra la pasta de full tendra i lleugerament humida, deixar-se bressolar per la seva aroma i adormir-se entre els seus plecs... L'única cosa que pot superar en intensitat el fet de menjar rosquilles de Sant Blai és deixar-se devorar per les rosquilles de Sant Blai.

No sé qui d'entre els tres va tenir un rampell de realisme: "Au! tot això són fantasies!". I quan vam mossegar la següent rosquilla el món es va posar de cap per avall. Ja ho tenen això els diumenge a Ordino: que inciten a jugar al món al revés. Si les rosquilles devoren les persones, també podria ser que un matí d'hivern es convertís en un migdia tropical, que a més de 2.000 metres sobre el nivell de mar sorgís una platja i que en lloc de posar gel a les begudes, posem les begudes al gel.

Ho teníem davant dels nostres ulls i no ens ho crèiem. Tot de sobte estàvem en una gran extensió coberta de neu en algun lloc inconcret proper a Arcalís. De fons ens arribava una vaga remor dels cotxes que pujaven a les pistes i a l'horitzó vèiem els esquiadors més matiners lliscant per la Portella del Mig.

La presència d'unes raquetes de neu i d'uns pals ens feien saber com havíem arribat fins a aquell lloc, però cap dels tres no recordava haver caminat pel bosc del Castellar ni pel Comís Vell fins a arribar a aquella esplanada. Però, ja que hi érem, calia aprofitar-ho. Al capdavall, una aventura és un inconvenient ben assumit, que diria Chesterton.

Sense preguntar-nos si havien estat els menairons, els follets o els farfadets, vam decidir aprofitar el Martini Rosso, les olives, les escopinyes i les patates d'aquest improvisat vermut d'altura.

A mig vermut, vam escoltar un soroll i va aparèixer un home amb orelles i nas de conill fent esquí de muntanya. Semblava atrafegat: no parava de mirar el rellotge. "Esteu com en una cala", ens va dir mentre passava sense aturar-se pel nostre costat. I tenia raó: feia tanta calor que allò semblava una platja.

De lluny, una mica més amunt per la pala de neu, un altre grup d'esquiadors ens mirava encuriosit. Anaven tots molt junts i avançaven a poc a poc, talment com una eruga. No sabria dir-vos si van arribar a passar per allà on érem nosaltres, tot i que estic del tot convençut que no hi havia un altre camí. A mesura que la resplandor de la neu s'anava apoderant de nosaltres anàvem parlant de coses cada cop més estranyes. Ens vam trobar, tot de sobte, extraient les conclusions més altisonants de fets formulats minuts abans com a mera hipòtesi. There's nothing like talking nonsense and drinking Martini Rosso in a winter morning.

"Quina llastima no haver portat una baralla de cartes", va lamentar-se la Laia. "Crec que jo en tinc una", va dir l'Eva i va començar a remenar a la seva motxilla. Efectivament, en tenia una, però no una baralla, sinó una carta, una sola carta: la reina de cors. "A qui se li acut venir a la muntanya només amb una carta en lloc d'agafar la baralla sencera!", va increpar-li la Laia. "Com a mínim he portat una carta, tu no n'has dut cap", li va respondre l'Eva. Em vaig veure obligat a intervenir per matisar que, tenint en compte que cap dels tres no recordava com havíem arribat fins a allí, ningú no havia portat res perquè ningú no havia vingut a la muntanya. De fet es podia dir sense risc de caure en l'egocentrisme que la muntanya havia vingut a nosaltres. Així és que, mancats com estàvem de cartes -amb l'única excepció de la reina de cors- vam organitzar el Primer Open de Golf del Comís Vell.

Els únics participants érem la Laia i jo. L'Eva, amb la carta de la reina de cors a la mà, feia d'àrbitre. Vaig guanyar jo, que tinc millor swing -com s'aprecia a la fotografia-, però l'Eva va decidir que tots dos havíem perdut i que qui havia guanyat havia estat ella. Per mostrar el nostre desacord vam començar a fer tombarelles per la neu amb tanta força que vam desestabilitzar la muntanya: el terra es va començar a inclinar i cada cop era més difícil baixar per tornar allà on veníem; que no sabíem on era, però intuíem que era cap a baix.

No sé si va ser aleshores o abans que vaig començar a tenir la sensació d'estar somiant. Era un somni càlid i divertit, però no va a trigar a convertir-se en un malson en el qual l'Eva tenia un atac de pànic enmig d'un pendent de neu que no sabia com encarar. Quant a la perspectiva, hi ha tres tipus de somnis: aquells que els veus des de fora, com si fossis un espectador o un déu; aquells que els veus des de dins com si fossis tu mateix i aquells que els veus des de dins com si fossis una altra persona. El meu somni combinava les dues últimes categories: des dels meus ulls, estàvem en un suau pendent nevat; des dels ulls de l'Eva era un pendent relliscós i gèlid que conduïa al més terrible dels abismes. Calia veure-ho des de fora, des del punt de vista dels déus, per saber qui tenia raó. Ho anava a fer quan, tot de sobte, vaig escoltar un soroll estrident, com el cant d'un gall o un timbre o un telèfon. El soroll provenia del menjador. Vaig obrir als ulls i era a l'habitació de casa. "Maleïts menairons!", vaig exclamar mentre anava al menjador: Hi havia un pollastre partit en vuit trossos descongelant-se damunt la taula. Al sofà, la Laia tot just es despertava d'una profunda migdiada. Algú trucava a la porta: era l'Eva, amb una amanida de brots d'espinacs i nous sota el braç. "Porto el primer plat, dinem?", va preguntar en entrar al menjador. Vaig mirar el rellotge: passaven pocs minuts de les set de la tarda. I ens vam posar a dinar.

Tranquil·litat violeta

Porto tot el dia a casa, talment com un hobbit. Des d'ahir al vespre, a Ordino no ha parat de nevar. No neva molt, però no para. Mentre el sol es ponia més enllà de la collada de Montaner m'he posat a menjar maduixes. Els que em coneixen bé saben fins a quin punt m'agraden les maduixes: sense nata, ni sucre, ni suc de taronja, ni vinagre, ni res que pugui espatllar-les. Maduixes passades per aigua i prou.

Els anglesos en diuen strawberry. Em cauen bé els anglesos, però durant anys m'he preguntat què té a veure una maduixa amb una baia de palla. Els diccionaris etimològics britànics diuen que l'straw de strawberry podria provenir de les petites llavors groguenques que esquitxen les maduixes. Però no n'estan segurs i a mi no em convenç. Avui hi he parat atenció i, efectivament, hi ha maduixes que, en mossegar-les, et fan arribar un vague aroma de palla, d'herba torrada pel Sol. N'hi ha d'altres que tenen gust a humitat, a molsa. També n'hi ha algunes en les que la dolçor s'ha concentrat i ha guanyat la batalla a l'acidesa. L'equilibri entre dolçor i acidesa de les maduixes és una de les coses més delicades que hi ha... i més difícils d'assolir. Menjar un bol de maduixes és sempre buscar aquella que més s'acosta a la perfecció; i n'hi ha poques, molt poques.

Les maduixes d'aquesta tarda eren especialment bones. He anat a mirar la caixa que vaig comprar l'altre dia al Monoprix per saber d'on eren. Es diuen Platero i, és clar, són de Moguer, com el poeta. I a mi m'ha vingut al cap aquella sinestèsia seva: "qué tranquilidad violeta" de Baladas de primavera. No és el millor Juan Ramón Jiménez, però és el que les maduixes m'han fet recordar.

PS: Donant voltes per la wikipedia he trobat una possible explicació etimológica a això de la baia de palla. Quan la varietat fragaria x ananassa (maduixa de jardí o maduixot) encara no era la predominant, les maduixes silvestres, les fragaria vesca, es collien enfilant-les amb una palla. Amb les maduixes que tenim ara als mercats no es pot fer: són massa grosses; però amb les maduixes silvestres, sí. Així, com a mínim, es feia al nord d'Europa. Potser és per això que els anglesos en diuen strawberry.

Que comenci l'espectacle!

Mireu aquestes fotografies d'Incles. Ni Vivaldi ho hauria descrit millor: L'alegria de la primavera i la jocunditat de l'estiu fa temps que han deixat aquestes Valls, donant pas a la melangia de la tardor i l'espiritualitat de l'hivern.

Com que les estacions de l'any són, per damunt de qualsevol altra cosa, cícliques, conviden a pensar en les tradicions. I ja comença a ser una tradició per a mi inaugurar la temporada d'hivern amb la Laia. Amb ella vam anar a esquiar a Arcalís l'últim cap de setmana de novembre del 2008, amb una tempesta de neu considerable. L'any passat, la season va començar amb una raquetada a Sorteny i una esquiada accidentada a Grau Roig i Pas de la Casa amb dificultats per travessar el Coll Blanc, encara més ventós de l'habitual. I aquest any: l'hivern comença oficialment amb una raquetada a Siscaró, a l'extrem oriental de la vall d'Incles.

Abans d'iniciar la raquetada en si mateixa, el primer repte era arribar fins al pont de la Baladosa, on havíem de deixar el cotxe. La carretera que s'endinsa a la vall d'Incles és una de les més estretes, de les més maques i de les més protegides d'Andorra, fins al punt que a l'hivern ningú no li treu la neu, suposo que per resguardar-la del turisme de masses.

I sí, vam arribar a la Baladosa sense problemes: és com esquiar, però sobre rodes. A diferència del que passa a l'estiu, no hi havia cap aglomeració: teníem tot l'aparcament per a nosaltres sols.

També el camí era només per a nosaltres. En els primers trams encara s'endevinaven les pedres amagades sota la neu. Però a mesura que ascendíem pel bosc de Cúbol, el gruix de neu era cada cop més considerable.

És aleshores que un comença a recordar que les raquetes funcionen molt bé en pla, però que comencen a donar complicacions en els desnivells, especialment quan le neu amaga roques, talment com la fruita madura amaga els pinyols.

Definitivament, tot i que frueixo de l'hivern com pocs, m'agraden més l'estiu i la primavera: són més directes, van més de cara. A l'hivern, sense anar més lluny, és quasi impossible no desviar-se del camí, perquè el camí està sempre colgat de neu. Hi ha referents que ajuden a guiar-nos, com aquesta cascada, vista aquí al juny i al novembre:

L'ascensió del bosc de Cúbol és una ascensió amb premi: al capdamunt hi ha un dels indrets més bells d'Andorra: la pleta de Siscaró. No és exagerat dir que està regada per 100 rierols i que a principis d'estiu és d'un verdor tan extraordinària que cap càmera fotogràfica pot reproduir amb fidelitat. Com aquesta fotografia feta l'estiu del 2009, baixant a la pleta des del Siscar:

Però en la bellesa, que té un punt de divina i inhumana, hi ha sempre quelcom de perillós. I la pleta de Siscaró, tan fèrtil i amable a l'estiu, és una trampa mortal a l'hivern. Aparenment estem davant una gran extensió plana de neu i gel. Però sota el mantell blanc, reposa l'aiguamoll...

Quan ja era massa tard per fer-se enrere, quan ens semblava que ja érem a les portes del refugi de Siscaró, la Laia i jo vam descobrir que no estàvem en un plat de nata gegantí, sinó més aviat en un crema catalana immensa i que, per a desgràcia nostra, el sucre cremat començava a cedir a la pressió de la cullera, que érem nosaltres...

La metàfora no és meva, ho reconec, és de la Laia, però ara no podem perdre el temps amb disputes sobre l'autoria: acabem de ficar la pota -raqueta inclosa- fins al fons en una barreja d'aigua gèlida, fang i neu i hem de córrer a refugiar-nos a la cabana de Siscaró. Tenim els peus glaçats: i si encenem el foc?

Per què enganyar-nos? Les coses o es fan ben fetes o més val no fer-les.

I com que el dia sembla que vol ser ric en metàfores, continuem: Tot just el foc està encès m'adono en veu alta del veritable significat d'aquella metàfora tronada que equipara l'amor amb una flama, aquella flama que "mil rius no poden ofegar", que diu el Càntic els Càntics. Encendre el foc i mantenir-lo encès és qüestió de cura, de paciència, de perseverança, d'il·lusió, de necessitat, d'optimisme, de confiança... Doncs això, tot això, és també aplicable a l'amor.

Aquell foc va ser la nostra perdició i la ruïna dels bons propòsits de primera hora del matí. Se suposava que havíem de fer una parada tècnica al refugi i després continuar l'ascens fins als estanys de Siscaró; però davant la llar de foc s'hi està tan bé i els temps passa tan ràpid!

Escalfar-se les mancs i els peus a la llar de foc mentre a l'altre costat dels vidres s'estén un mar de neu, és un luxe... un luxe gratuït. Les mans, els peus... i les botes!

És clar que això de deixar les botes massa a la vora del foc, pot tenir conseqüències fatals:

Un plaer calçar-se les botes calentes per sortir a caminar damunt la neu. Explicaria la baixada fins a la Baladosa, però no em vull fer pesat: és com la pujada, però al revés. Bé, en nom de Laia & Iago Winter Productions espero que us hagi agradat i us dono la benviguda a la temporada. Això tot just acaba de començar.

Les festes de la Mercè

És inevitable que quan s'acosten les festes de la Mercè em recordi d'ella. Perquè va ser en uns dies com aquests que ens vam conèixer. Mai ningú m'ha esperat tant sense saber ni tan sols qui era. O, dit d'una altra manera menys amable, mai no he fet esperar tant ningú de qui només coneixia el nom. Una hora i mitja, si mal no recordo. Però no va fer mala cara. Tot el contrari, es va alegrar en veure en Cabe, d'un blau lluent com poques vegades sota el sol d'aquell matí de setembre al Putxet.

Tot just començava la tardor del 2004 i l'Ana, en Biel i jo acabàvem d'aterrar a Barcelona, portant amb nosaltres l'últim sol de l'estiu de l'Empordà. M'havien parlat sovint d'ella, de la noia que els havia acompanyat al Fòrum Social Europeu de París encara no feia un any. No la coneixia... o potser sí. ¿Com oblidar aquells ulls verds, de mirada a voltes distant, els tirabuixons de bronze i els pòmuls encesos per la sang? Els meus ulls s'havien creuat amb ella moltes vegades al bar de la universitat i ara, tot d'una, aconseguia posar nom a una cara coneguda i cara a un nom que començava a ser familiar.

Ebris de llum com estàvem, vam travessar Barcelona d'una punta a l'altra i, no sé com, després que l'Ana s'esfumés, vam acabar ella, en Biel i jo en un petit restaurant de la Boqueria. Quin presagi dels temps que encara havien de venir! La nit va ser llarga, però es va fer curta i, transcorreguda una estona molt breu, ja no només el seu rostre i el seu nom m'eren familiars, sinó tot. D'on havia sorgit aquella coneixença tan profunda, tot de sobte? D'on i per què? "No necesito tiempo para saber cómo eres, conocerse es el relámpago", havia escrit mesos abans l'Ana -manllevant els versos de Salinas- a les cobertes d'un llibre que va regalar-me. I aquella nit, a la Boqueria, sense necessitat de citar cap poeta, entre ella i jo va caure un llampec.

No sé si va ser aquella nit, o setmanes més tard a Cadaqués, o potser un matí a la terrassa de la cafeteria del campus de Ciutadella, o una tarda voltant per Santiago, o un vespre en un bar de Barcelona... No sé on va ser, però sí que recordo què va dir-me: "D'aquí molts i molts anys, quan siguem vells i jo estigui fent mitja en un balancí vindran els teus néts i em diran que sempre els estàs explicant batalletes i jo els diré: 'no us cregueu res del que us digui l'avi Iago, no li feu cas'". Pot semblar estrany, però aquelles paraules, tal vegada dites sense pensar gaire i amb més interès per burlar-se del present que no pas per dibuixar el futur, van arribar molt endins del meu ésser. "¿Vols dir que ens veurem sovint, que estarem a prop l'un de l'altra quan siguem vells?", vaig preguntar-li; els seus ulls van baixar un instant de l'esfera on estaven instal·lats i es van tornar més humans, més propers: "és clar que sí! per què no?".

Des d'aleshores la vida ens ha demostrat a parts iguals com d'encertada i equivocada era aquella resposta; però hi ha coses que perduren més enllà del temps i les paraules i res del que es diu des del cor es diu en va. Ara toca separació, no pas per ella, sinó per aquesta subtil teranyina de camins que els deús han anat teixint al voltant de tots nosaltres.

L'últim cop que ens vam veure va ser a finals d'agost. A finals d'aquest estiu que ha desembocat de forma abrupta i precipitada en una tardor que s'anuncia molt llarga. Em va proposar, com ha fet altres vegades aquests últims temps, anar a veure l'Ana a l'Escala. Vaig dir que no: el meu cor no estava prou fort per encarar-se a una tomba. Vam optar per una platja tranquil·la i per no fer preguntes. Els amics es fan poques preguntes.

El setembre se m'ha escolat entre els dits, veloç, entre Andorra i Barcelona i han tornat a arribar els dies de la Mercè i jo m'he recordat d'ella, que abans de conèixer-la ja estava acostumat a la seva existència... i que l'estimo, amb les poques virtuts que ens diferencien i els nombrosos defectes que ens assimilen, d'aquella manera subtil i curiosa amb què s'estimen els que estan cridats a envellir sense perdre's de vista, fent mitja i explicant batalletes. Qui sap si tot això que escric no és més que una batalleta més i ella, en escoltar-la quan hagin passat tots els anys, dirà allò de: "no us cregueu res del que digui l'avi Iago, no li feu cas".

Seguint la pista del carrilet de la Costa Brava

Distància: 82 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: Sant Feliu de Guíxols (antiga estació del carrilet)
Arribada: Girona (escales de la catedral)

Fa temps que li tenia ganes i aquest estiu me les vaig fer passar totes de cop. Des que vaig descobrir la via verda de l'antic carrilet que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols que volia completar-la en bicicleta. A mitjan agost ho vagi fer. Després d'un parell de dies de rodatge per Sant Feliu i voltants, vaig sortir a l'aventura.

La primera part del recorregut la coneixia prou bé: La sortida de Sant Feliu en lleugera pendent fins a passar el collet que separa el poble de la badia de Sant Pol, travessar S'Agaró per l'interior, arribar a Castell d'Aro entre dues fileres d'arbres que recorden el pas de la via i d'allà entre camps i vorejant la carretera fins a Santa Cristina d'Aro. Tots aquests poblets, conserven l'antiga estació del carrilet, normalment transformada en una oficina de turisme, un bar o algun tipus de centre cívic.

Després de passar Santa Cristina i el baxiador de Bell-lloc i Font-picant, el camí s'endinsa en una zona una mica més boscosa, entre els termes de Santa Cristina i Llagostera. El bosc es va aclarint aviat i, a mesura que s'aclareix, el camí es torna més costerut. Aquesta és la zona més dura del recorregut. No és res de l'altre món, perquè, al capdavall, es tracta de seguir la via d'un tren i els trens mai tenen grans desnivells, però en un migdia d'agost i amb un cos poc habituat com el meu, no va ser del tot senzill.

Quan el camí arriba a Llagostera es torna força més civilitzat. Gairebé a la sortida del poble ens trobem amb un altra exemple d'aquesta arquitectura que el carrilet va potenciar. A mi, aquestes estacions de maó pulcres i endreçades em recorden aquelles casetes que es col·loquen a les maquetes dels trens elèctrics i també a la recreació de trens i estacions a petita escala que hi ha al Parc de l'Oreneta de Barcelona.

En sortir de Llagostera direcció a Cassà, l'esvelt campanar de la població s'acomiada de nosaltres. L'antiga via va avançant entre els camps i, tot de sobte, ens envaeix una calor sufocant, molt humida.

És el moment en què el camí travessa un camp de blat de moro. No sé per què, però diríeu que les panotxes desprenen aquella calor enganxosa. Afortunadament, a l'hora que hi vaig passar estaven encesos els aspersors automàtics i vaig aprofitar per fer una dutxa inesperada, bicicleta inclosa.

Després de la plantació de blat de moro, el camí segueix avançant entre els camps i els canyissars: de tant en tant, un petit pont creua un rierol o una riera. I al fons, al final del recte paviment de sauló s'intueix el campanar de Cassà de la Selva.

La via del carrilet encercla Cassà pel sud i per l'est i després va sepentejant, flirtejant amb la carretera, en direcció a Llambilles.

Tot i que, en línies generals, la via verda del carrilet està ben indicada, a Llambilles tot es fa una mica confús. Un tros de la carretera està en obres i han desaparegut els cartells indicadors; per intuïció vaig acabar deduint que la ruta del carrilet era una que passava entre unes cases i la presència, més endavant, dels característics dibuixos de bicicletes al paviment em van servir per saber que estava en el bon camí.

Quan la via verda arriba a Quart el paisatge ja és molt més urbà, ja s'intueix Girona. Amb tot, al bellmig de Quart encara es poden fer fotografies com aquesta: una masia amb una porta dovellada i un campanar romànic al fons de la imatge.

I Girona ens rep, fent la migdiada a banda i banda de l'Onyar. No és encara la Girona mítica, sinó un barri més modern, amb certa gràcia malgrat tot. Vorejant el riu arribem a la Girona autèntica i amb més de quaranta quilòmetres a les cames té un aire triomfal entrar per la Rambla de la Llibertat i perdre's amb la bicicleta pels carrerons fins arribar a les escales de la catedral.

Vaig arribar a Girona cap a dos quarts de tres i vaig dinar en una terrassa de la Rambla quan alguns guiris ja començaven a pensar en el seu sopar. És curiós, perquè tothom feia la seva vida i jo pensava: "no saben que he vingut des de Sant Feliu en bicicleta i que d'aquí una estona tornaré a marxar pedalant cap a la Costa Brava". Però en el fons sempre és igual, la gent que ens trobem pel carrer a les ciutatrs no saben pràcticament res de nosaltres, si fa poc que hem arribat o si marxarem aviat, si ens agrada Mozart o Queen, si tenim el cor trencat o l'ànima plena d'esperances... o ¿qui sap? potser totes aquestes coses a la vegada i moltes més.

Que no me n'oblidi: Ella. Després de ser els meus peus durant més de 80 quilòmetres, li he de fer un petit homenatge. Aquesta és la bicicleta que vaig llogar a Sant Feliu i que em va portar a Girona. Li posaria nom, sempre m'ha agradat posar nom -i amb el nom ¿vida?- a les coses, però ara em costa. Per posar nom a les coses s'ha d'estar molt i molt alegre. Si voleu batejar-la vosaltres...

Ver Via verda Sant Feliu - Girona en un mapa más grande

¿Per què no tenim anella verda a Ordino?

Aquesta primavera està essent poc propícia per a les excursions. Massa pluja i massa fred. Va arribar el primer dia de juny i jo encara no havia fet cap sortida digna de ser mencionada. Era el dia abans del meu 27è aniversari i tampoc no em volia cansar massa, així és que vaig decidir fer un tomb per la vall, sense enfilar-me a cap pic. Vaig aprofitar per sortir, pel camí de Segudet, quan Ordino feia la migdiada.

La meva intenció era inventar-me una nova ruta: la de l'anella verda d'Ordino. Si a Andorra la Vella en tenen una ¿per què nosaltres no? La d'Ordino havia de ser, forçosament, més dura, però res de l'altre món. Així és que vaig agafa el GR que surt de la falda del Casamanya cap a la Cortinada, un camí que conec prou bé.

El GR puja pel Solà de Segudet i, ja dins el bosc, enfila la vall cap a Sornàs. El camí et dóna l'opció de baixar a Sornàs o de seguir pujant fins a les Planes, camí d'Ansalonga i la Cortinada. Sornàs apareix aleshores, somnolent, al fons de la vall, resguardat per les últimes estribacions de la serra del Jou i de la Llonga, que separa les parròquies d'Ordino i la Massana i que havien de ser -segons el meu projecte, el camí de tornada. A l'angle superior dret de la fotografia hi apareix, traient el cap, l'Alt de la Capa, més enllà d'Arinsal.

El camí puja encara una mica més, fins arribar a una zona més humida, més verda, on el terreny es torna menys costerut, més obert, i els arbres donen pas als prats: Són les planes de Sornàs.

D'allà el camí baixa abruptament fins al fons de la vall, arribant a la Cortinada tot vorejant el camp de golf. De sobte, el paisatge es torna insuportablement civilitzat.

El nostre camí travessa la Cortinada per la part més antiga del poble i enfila la vall d'Ordino, coincidint momentàniament amb la ruta del ferro, fins al pont d'Arans.

La meva idea consistia a travessar la vall pel pont d'Arans i d'allà pujar fins al coll de les cases per tornar a Ordino seguint la carena de la serra que tanca la vall per l'oest. La pujada cap al coll de les Cases era dura, això ja m'ho imaginava. És un camí que segueix una canal i que en una distància lineal d'un quilòmetre i mig salva un desnivell de gairebé 600 metres. Ofereix, això, si, vistes poc acostumades de la Cortinada i voltants.

El Coll de les Cases és una petita clariana al capdamunt del bosc des de la qual s'obtenen bones vistes de la vall d'Ordino tancant-se cap a Sorteny i Arcalís, d'una banda...

 i de el cap de la vall d'Arinsal, amb les pistes d'esquí, ja despullades de neu, de l'altra. Els tres pics que protagonitzen la següent imatge són l'Alt de la Capa, a l'esquerra, el pic del Port Vell, a la dreta, i el pic del Port Negre, al mig. Darrere aquest últim s'obre la vall de Tor, d'anomenada entre els periodistes de successos, ja al Pallars Sobirà.

Des del coll de les Cases es pot baixar cap al Mas de Ribafeta i Arinsal o, com era el meu propòsit, agafar un camí que va cap al sud, resseguint la línia de la Carena. Sobre el mapa, és un camí amb ascensons i descensos suaus, que alterna pics de menys de 2000 metres i collades més planes. Sobre el mapa, perquè quan un ja porta més de 10 quilòmetres de pujades i baixades, resseguir una carena no és el més recomanable. La cosa va anar més o menys bé fins al pic del Solà d'Erts, a 1980,2 metres d'altitud. D'allà el camí baixa de la forma més abrupta possible fins al coll de Jou i allò ja va ser insuportable per a les meves cames. Estava exhaust, però vaig agrair no sabeu quant que un quilòmetre i mig després el camí es tornés a enfilar. "Llàstima que després torni a baixar", pensava. I ho fa, ¡i tant! serpentejant sobre la plana amable i feliç de l'Any de la Part per, deviar-se a l'últim moment i desembocar al pont de Sornàs. Mai la carretera general d'entrada a Ordino m'havia semblat tan dura! Aleshores vaig comprendre perquè a Ordino no tenim anella verda. No pas perquè no ens la mereixem, sinó perquè no és qüestió de matar els turistes (de moment).

Ver L'anella verda d'Ordino en un mapa más grande