Sortida: Pont de la Baladosa (1.842 mts.)
Arribada: Pont de la Baladosa (1.842 mts)
Cota mínima: 1.842 mts.
Cota màxima: 2.637 mts.
Despunta el primer dia d'estiu, el més llarg de l'any, que no és el de Sant Joan, sinó el de Sant Lluís, i quatre intrèpids viatgers es disposen a caminar per la terra del mite, per la vall de la llegenda: a mig camí entre el Tarter i Soldeu, allà on la carretera fa un revolt de 180 graus gairebé perfecte surt la petita pista asfaltada que s'endinsa a la Vall d'Incles.
Si hi ha una vall llegendària a Andorra aquesta és la vall d'Incles. Aquí, explica el mite, les tropes de Carlemany van derrotar els sarraïns i els van foragitar de les valls. Així ho explica l'himne: "el Gran Carlemany mon pare dels alarbs em deslliurà".
I aquests quatre excursionistes bé podrien formar part del seguici d'aquell rei dels francs que va forjar Europa a base de garrotades. La Gemma faria una bona Bradamante, la Pepa podria fer el paper d'Alcina, l'Enric d'Ariodante i jo d'Orlando. I que cadascú extregui les seves conclusions.
Però bé, deixem les presentacions de banda, i posem-nos en camí: des del pont de la Baladosa cap a Juclar.
La Pepa diu que aquest, més que un blog d'excursions, és un blog de retrats amb paisatges de fons, i potser té raó, però és que la pujada cap als estanys de Juclar és tan suau que un es pot fer un book mentre camina.
Bé, això quan el camí no desapareix sota una llengua de neu. I quanta neu! en ple solstici d'estiu!
I si al camí que desapareix sota la neu li afegim que aquesta neu és una pendent que acaba sobre els estanys de Juclar, el risc de fer de forma involuntària el primer bany de l'estiu és força elevat.
Fins a tres llengües de neu com aquesta hauran de creuar els nostres intrèpids viatgers abans no puguin descansar entre els llacs.
I caminar per cornisses de pedra sobre l'aigua, i despenjar-se amb cordes per barrancs...
I el descans és merescut, ben merescut, abans de remprendre el camí cap a la portella de Juclar.
La portella de Juclar ens porta a França, com mostra la foto, amb l'estany de Joclar (ja a la banda francesa, ¿què ho fa que tot ho escriuen malament?)
També des de França és des d'on s'obté una vista més completa dels estanys de Juclar (els andorrans, vull dir) i del pic de Siscaró, gairebé amagant-se a l'extrem esquerra de la foto, una de les nostres fites en aquesta excursió. És clar, Andorra és un país tan petit que per tenir perspectiva te l'has de mirar des de fora; i aquí que cadascú hi vegi les metàfores que vulgui.
Per seguir amb el nostre camí cal desfer una part del que hem caminat i tornar als estanys. D'allà pujarem, en direcció oposada, cap al pic de Siscaró. A la fotografia, a mig pujar, encara fan bona cara aquests tres.
No dirien el mateix una estona després, quan estàvem pujant, gairebé a quatre grapes per unes tarteres de pedra que se suposava que acabaven al pic de Siscaró. 
I és que el pic és, literalment, una muntanya de pedres. De pedres col·locades en un equilibri tan delicat que fa la impressió que tot es desplomarà sota els nostres peus d'un moment a l'altre. Per això no és estrany que fem aquestes cares d'alegria continguda tot i haver coronat el punt més alt de l'excursió.
Però en aquelles altures hi havia algú que encara ho estava passant pitjor que nosaltres. Era un home d'uns 70 anys que pujava pel costat francès i que semblava a punt de caure fulminat pel cansament. En un mal francès em va preguntar si érem a Andorra i jo li vaig contestar, també en un mal francès per allò del rapport, que nosaltres sí, però que ell no, que encara li quedaven uns quants metres per entrar en territori neutral. L'home en qüestió ens va explicar que era suec i que portava no sé quants dies caminant sol pels Pirineus. Li vam dir si es volia fer una foto amb nosaltres, però davant la càmera va fugir a grans passes cap a les basses de Siscaró. No en va, fer-se el suec és al Pirineu sinònim de fer-se l'andorrà.
El cas és que vam seguir les passes del suec per la tartera que baixa cap a les basses de Siscaró amb el pic vigilant a la reraguarda.
A mesura que baixàvem a Siscaró ens adonàvem que estàvem en un dels llocs més bells del món i també que les càmeres més sofisticades serien incapaces de contenir tanta bellesa.
Per bé que a aquesta foto només li falti la lluna plena alçant-se a l'esquerra i un arbre sense fulles emmarcant la imatge per la dreta per ser un perfecte quadre de Friedrich.
Si en algun lloc d'Andorra hi queda algun vestigi del paradís terrenal, aquest és la pleta de Siscaró. I alguns volen emular les ninfes i els sàtirs, però l'aigua dels rius dels Pirineus no és tan càlida com la de l'antiga Grècia.
Després del bany relaxant a les aigües del desglaç només ens queda tornar a baixar a la Vall d'Incles on cada solstici d'estiu els més fidels a la tradició competeixen per trobar l'anella de ferro de Carlemany. Els guanyadors són els encarregats d'anar a buscar la flama al Canigó que la nit de Sant Joan encén totes les fogueres de les valls. 
Quan arribem al final del camí som conscients del perill que suposa caminar pel mite, perquè ¿i si ens hagués decebut? Per sort, tenia raó aquell gran excursionista que va ser Verdaguer quan deia, al cant quart de Canigó, que "les valls d'Ordino i Incles són plenes d'harmonies, de somnis i misteris". I al dotzè s'acomiada d'Andorra altra vegada des dels estanys de Fontargenta, al límit d'Incles amb França: "No us tornaré pas a veure, boscúries andorranes, rius de Fontalba, estanys de Fontargent; ni us dic ¡ai! a reveure, mes serres catalanes, que veig fugir, fugir cap a occident!". I això, fugir cap a occident, és el que farem alguns tot just demà. Però tornarem.
Ver Juclar i Siscaró en un mapa más grande
