Cims borrascosos

Distància: 13 kilòmetres (anada i tornada)
Sortida: L'Armiana
Arribada: Estanys de la Vall del Riu

Sempre m'he sentit identificat amb Heathcliff, el torturat i temible protagonista de Wuthering Heights. L'Alexandra Grebennikova diu que estic ben sonat, que no tinc res a veure amb en Heathcliff, que a mi m'escau més ser un personatge lleuger de Jane Austen, que no pas un caràcter turmentat d'Emily Brontë, i que si per una d'aquelles hagués caigut a l'univers de Cims Borrascosos hagués estat una mena d'Edgar Linton. Posats a triar i no podent ser en Heathcliff, però, prefereixo el paper del narrador Lockwood.

Diuen que Emily Brontë va tenir la idea d'escriure Wuthering Heights veient una casa de camp enrunada dels moors del nord de Yorkshire. I aquesta és la primera visió amb què ens trobem en Jordi Casadevall i jo quan emprenem el camí de la Vall del Riu: les cases abandonades de l'antic poble de l'Armiana, dominant la vall de Canillo.

De seguida el camí gira cap al nord i al fons, tancant la vall, apareix la silueta del pic de l'Estanyó; el segon pic més alt d'Andorra, que en Rafa Mora i jo vam ascendir des de Sorteny, a la parròquia d'Ordino, el setembre del 2008. Ho recordo perfectament perquè d'aleshores ençà he de dur una genollera al genoll esquerre.

Les bordes enrunades ens acompanyen durant tot el camí que puja pel bosc de la Vall del Riu. De fons, la carena que enllaça els tres pics del Casamanya.

Un cop sortits del bosc passem per la cabana de la Vall del Riu i quan comencem l'ascens a tocar del riu que baixa de la Comarqueta d'Incles, veiem que la boira ja ha engolit Encamp i la Vall dels Cortals.

Allà on es creuen els camins que vénen de Ransol i dels Plans parlem per primer cop de menjar alguna cosa, però -com sempre- ho deixem per a més endavant.

Més amunt, a la Pleta de la Cabaneta, les bordes enrunades deixen pas a les cabanes de pastors enrunades. Al fons, la boira continua l'ascens per la Vall d'Orient i ja s'abraona sobre el Forn.

És aleshores que escoltem uns crits aguts i estranys, no gaire diferents dels que fan algunes aus rapinyaires: són tres isards preciosos que es persegueixen entre les pedres de la tartera que baixa del pic de la Cabaneta. Quina llàstima no portar un objectiu més llarg! Però tot i així encara els puc fer algunes fotos.

Passats els isards, veiem com la boira ja ha entrat a la Vall del Riu i avança implacable cap a nosaltres.

Ara sí que tot plegat té un aire d'Emily Brontë i no se'ns faria estrany trobar-nos en Heathcliff clamant allò de de «Catherine Earnshaw, may you not rest as long as I amb living! You said I killed you -haunt me, then! The murdered do haunt their murderers. Be with me always, take any form, drive me mad! Only do not leave me in this abyss, where I cannot find you! I cannot live without my life! I cannot live without my soul!» 

Doncs això, que ens vam parar a fer un mos.

Després d'esmorzar, vam arribar als estanys que coronen la Vall del Riu.

L'estany gran de la Vall del Riu.

I un altre més amunt, als peus del pic de l'Estanyó.

Només ens quedava el descens, però com que amb en Jordi compartim el gust pels camins circulars, per aquells que t'eviten passar dues vegades pel mateix lloc, vam decidir baixar per l'altre costat de la Vall, seguint el curs del riu fins a l'Orri Amagat. Sobre el mapa semblava senzill.

Sobre el mapa. Perquè la veritat és que vam acabar al capdamunt de tres canals que competien entre elles en grau de desnivell. Finalment ens vam despenjar fent equilibris per la més propera al riu.

Culminada la proesa, ens vam retratar amb el descens al fons. Només ens calia seguir el curs el riu fins al pont que el travessa al mig del bosc de la Mata. El desnivell era ja molt moderat i el terreny amable. Però els nostres genolls ja no podien més. El camí entre pastures fins arribar a les bordes va ser un calvari. De l'altre costat del riu estant, a tocar d'una borda restaurada, un home amb un llarg abric blau fosc i un barret de palla ens observava.

Més endavant, l'home ens espera al mig del camí. Té ganes de conversa. Ens explica que la borda restaurada és seva, que la va arreglar fa uns anys, però que els cavalls que pasturen al voltant no són seus, té el terreny llogat a -i aquí s'atura, conscient que no cal donar gaires detalls- "a un de l'Aldosa". Passats uns minuts de conversa, ja sota la pluja, en Jordi es presenta: nét de cal Tristet de Meritxell, fill del cònsol major de la parròquia. L'home també presenta credencials: es diu Peret, el Peret del Mercedes, que fa anys, en aquells temps de l'Andorra del boom econòmic i el Duralex, va instaurar una línia de taxi amb un Mercedes que enllaçava el Principat amb Tolosa dos dies a la setmana. Jo em limito a dir que sóc de Barcelona i seguim caminant. En Peret ens ensenya una mata d'api -àpit, en andorrà- silvestre: "però aquesta no és bona, és massa pitita: d'aquí dos o tres anys ja es podrà minjar". Ell n'acaba de fer 80, d'anys, tot i que no li'n posaríeu més de 70, i encara molt ben portats. 


I de l'api silvestre la conversa passa inevitablement a l'enciam de font i d'allà, com no, a la temible tora. La tora blava, explica en Peret, és la que es pot confondre amb l'enciam de font rodó i és la més mortal de totes. Diu que ha sentit dir que algú s'havia enverinat amb Tora aquesta primavera a Andorra. A mi també em sona, però no recordo qui. Mentre dono voltes a la memòria en Peret explica que fa 30 anys en un hotel d'Encamp dos turistes es van morir enverinats després d'haver menjar tora blava pensant que era enciam de font. A tocar de la seva borda n'hi havia dues, de mates de tora, però ell les va arrencar de socarrel amb l'aixada. Aleshores ho recordo: qui era aquell que la primavera passada es va enverinar amb un fals enciam de font. Ho explico a en Peret i en Jordi insisteix: "ho veus? ja t'ho deia que aquest estava més integrat que jo". Passem per un dels trossos del camí, ja a tocar de l'Arimana, que estan refets amb ciment, i amb unes baranes de fusta per evitar que algú caigui pel barranc. A en Jordi no li agrada. A en Peret sí; i elogia les millores fetes a la Vall del Riu per l'actual cònsol. En Jordi intenta estirar-lo de la llengua, parlant dels deliris de grandesa de cònsols anteriors, en època de vaques grasses, però en Peret, més canillenc que la Mare de Déu de Meritxell, s'esmunyeix per no donar la seva opinió. Parla d'una carretera que fa 30 anys s'havia projectat des de l'Arimana fins als Plans de Ransol, passant per la Vall del Riu. Una carretera que ja no es farà mai: "Ara ja no agraden aquestes coses". I a ell ja li està bé; com també li està bé la nostra insistència en arreglar les bordes i dedicar-les al turisme rural; i fins i tot la nostra idea que el Govern ho subvencioni. Nosaltres anem donant idees, com si no fóssim dels primers a saber que la caixa està més buida que mai.

L'alegria de l'activitat

Durant anys vaig estudiar piano i harmonia a l'Escola de Música de l'Orfeó de Sants. Les últimes setmanes de març, quan s'acostava la primavera, els alumnes -els deixebles- de la Calamanda Closa preparàvem una audició que invariablement duia per títol l'alegria de l'activitat; expressió que, segons sembla, feia servir Johann Sebastian Bach per referir-se a la joia que hi ha en el treball, en el treball en si, deslligada de qualsevol resultat concret. Certament, en la música de Bach hi ha alguna cosa així com l'alegria del procés, més que no pas de la culminació; perquè culminar no era lo seu. El cas és que jo això de l'alegria de l'activitat m'ho prenia d'una forma menys luterana, menys centrada en el treball i més enfocada en el fer coses, moltes coses, en el no parar de fer coses. Total, que en lloc de Bach sempre acabava tocant Scarlatti o Galuppi.

No sé per què, però l'expressió l'alegria de l'activitat no parava de rondar pel meu cap mentre baixava per la pista de Les marrades d'Arinsal ahir -dissabte- a la nit. Suposo que per això de l'alegria de fer coses, de fer moltes coses. Suposo que perquè era l'última nit abans de l'arribada de la primavera i perquè amb la Laia voltant per aquestes valls és impossible no deixar-se endur per l'alegria de l'activitat, de fer moltes coses.

A la tarda, la Laia m'havia enviat un missatge proposant-me una raquetada nocturna. La lluna plena estava molt a prop de nosaltres, com no hi tornaria a estar fins d'aquí 15 anys, 18 diuen alguns... Vaja, que la llum de la lluna s'havia d'aprofitar. Diuen que Bach va copiar durant nits una llarga partitura que el seu germà gran no volia deixar-li i que la va copiar a la llum de lluna. Però Bach no coneixia a la Laia. Nosaltres no estàvem per copiar partitures.

Però tampoc per anar amb raquetes... uf! És que les raquetades són molt cansades... Així és que, mentre creuava aquest poble infestat d'urbanos en què s'ha convetit la Massana, vaig trucar a la Laia per dir-li que millor ho deixàvem per un altre dia.

Però la Laia ja havia canviat de plans i ara ja no es tractava d'una raquetada, sinó d'una esquiada nocturna. El pla era el següent: pujar amb dos cotxes fins al capdamunt del poble d'Arinsal. Deixar-ne un allà, al punt més baix de les pistes d'esquí i amb l'altre pujar fins a Comallempla: un cop allà, baixar esquiant per la pista de Les Marrades fins al poble.

No podia dir que no. Era un pla genial. Havia de passar un moment per la redacció del Periòdic i no vaig poder estar-me d'anunciar-ho als quatre vents: Algú vol venir a esquiar? Demà? No, ara. Li vaig dir a l'Eva que reservés mitja pàgines de successos per si de cas.

Vam arribar a les pistes i vam comprovar que la ratrac feinejava entre el Comallempla i l'alt de la Capa. Pista lliure, doncs! I amb l'ànim amb què es fan les entremeliadures, ens vam deixar caure pels revolts de la pista blava.

La neu era dura, glaçada, i la visibilitat era perfecta. La llum de la lluna, la neu, els boscos, els fanals d'Arinsal al fons de la vall... pletòric!, que diria la Laia.

Un luxe, sens dubte. Un luxe gratuït, d'aquests que es podrien incloure en el meu famós llibre -que encara no he escrit- titulat Com viure com un marquès sense ser-ho. I aleshores se'ns va acudir... Per què no obren els remuntadors les nits de lluna plena? Tot plegat seria una mica menys exclusiu, però ens evitaríem la despesa logística de dos cotxes.

De moment, però, si volem repetir, haurem de seguir fent rallies nocturns entre Arinsal i el Comallempla. També té la seva gràcia... com esquiar sobre neu glaçada: després no cal netejar els esquisos, queden nets i secs tan bon punt te'ls treus.

An amusing little piece of nonsense

Fa dies que tinc a casa una plaga de menairons. A Ordino, ho sap tothom, és habitual tenir menairons convivint amb els humans i pot considerar-se desafortunat aquell que no n'ha trobat mai cap. Però si la manca de menairons és una desgràcia, no ho és menys un excés dels mateixos. En el fons, els menairons -igual que els seus cosins: els follets i els farfadets- només volen ajudar. I els menairons de casa meva fa dies que estan entestats a reordenar els meus llibres. Es veu que no els agrada com estan col·locats i de ben segur coneixen un sistema de classificació més còmode i racional. El problema és que aquests éssers feèrics són inconstants per naturalesa i els agrada tenir feines a mig acabar. I jo ja m'estic acostumant a trobar-me cada matí un munt de llibres desendreçats damunt la taula. Llibres escampats sense ordre ni concert. Això sí, sempre, invariablement, en deixen un d'obert: Les aventures d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll. I no sé si serà per això que diumenge, mentre l'Eva i la Laia estaven esmorzant amb mi a casa, vaig tenir una idea pròpia d'Alícia. Estava menjant-me l'enèsima rosquilla de Sant Blai del dia i, tot mirant la caixa de metall, vaig dir: "Us imagineu ser prou petit per entrar en aquesta caixa i llençar-se de cap sobre les rosquilles?"

I devia explicar-me molt bé, perquè la Laia i l'Eva s'ho van imaginar sense gaire esforç. Quin plaer viure per una estona en una caixa plena de rosquilles de Sant Blai! Caminar i notar com el sucre cruixeix sota els nostres peus, saltar i rebotar contra la pasta de full tendra i lleugerament humida, deixar-se bressolar per la seva aroma i adormir-se entre els seus plecs... L'única cosa que pot superar en intensitat el fet de menjar rosquilles de Sant Blai és deixar-se devorar per les rosquilles de Sant Blai.

No sé qui d'entre els tres va tenir un rampell de realisme: "Au! tot això són fantasies!". I quan vam mossegar la següent rosquilla el món es va posar de cap per avall. Ja ho tenen això els diumenge a Ordino: que inciten a jugar al món al revés. Si les rosquilles devoren les persones, també podria ser que un matí d'hivern es convertís en un migdia tropical, que a més de 2.000 metres sobre el nivell de mar sorgís una platja i que en lloc de posar gel a les begudes, posem les begudes al gel.

Ho teníem davant dels nostres ulls i no ens ho crèiem. Tot de sobte estàvem en una gran extensió coberta de neu en algun lloc inconcret proper a Arcalís. De fons ens arribava una vaga remor dels cotxes que pujaven a les pistes i a l'horitzó vèiem els esquiadors més matiners lliscant per la Portella del Mig.

La presència d'unes raquetes de neu i d'uns pals ens feien saber com havíem arribat fins a aquell lloc, però cap dels tres no recordava haver caminat pel bosc del Castellar ni pel Comís Vell fins a arribar a aquella esplanada. Però, ja que hi érem, calia aprofitar-ho. Al capdavall, una aventura és un inconvenient ben assumit, que diria Chesterton.

Sense preguntar-nos si havien estat els menairons, els follets o els farfadets, vam decidir aprofitar el Martini Rosso, les olives, les escopinyes i les patates d'aquest improvisat vermut d'altura.

A mig vermut, vam escoltar un soroll i va aparèixer un home amb orelles i nas de conill fent esquí de muntanya. Semblava atrafegat: no parava de mirar el rellotge. "Esteu com en una cala", ens va dir mentre passava sense aturar-se pel nostre costat. I tenia raó: feia tanta calor que allò semblava una platja.

De lluny, una mica més amunt per la pala de neu, un altre grup d'esquiadors ens mirava encuriosit. Anaven tots molt junts i avançaven a poc a poc, talment com una eruga. No sabria dir-vos si van arribar a passar per allà on érem nosaltres, tot i que estic del tot convençut que no hi havia un altre camí. A mesura que la resplandor de la neu s'anava apoderant de nosaltres anàvem parlant de coses cada cop més estranyes. Ens vam trobar, tot de sobte, extraient les conclusions més altisonants de fets formulats minuts abans com a mera hipòtesi. There's nothing like talking nonsense and drinking Martini Rosso in a winter morning.

"Quina llastima no haver portat una baralla de cartes", va lamentar-se la Laia. "Crec que jo en tinc una", va dir l'Eva i va començar a remenar a la seva motxilla. Efectivament, en tenia una, però no una baralla, sinó una carta, una sola carta: la reina de cors. "A qui se li acut venir a la muntanya només amb una carta en lloc d'agafar la baralla sencera!", va increpar-li la Laia. "Com a mínim he portat una carta, tu no n'has dut cap", li va respondre l'Eva. Em vaig veure obligat a intervenir per matisar que, tenint en compte que cap dels tres no recordava com havíem arribat fins a allí, ningú no havia portat res perquè ningú no havia vingut a la muntanya. De fet es podia dir sense risc de caure en l'egocentrisme que la muntanya havia vingut a nosaltres. Així és que, mancats com estàvem de cartes -amb l'única excepció de la reina de cors- vam organitzar el Primer Open de Golf del Comís Vell.

Els únics participants érem la Laia i jo. L'Eva, amb la carta de la reina de cors a la mà, feia d'àrbitre. Vaig guanyar jo, que tinc millor swing -com s'aprecia a la fotografia-, però l'Eva va decidir que tots dos havíem perdut i que qui havia guanyat havia estat ella. Per mostrar el nostre desacord vam començar a fer tombarelles per la neu amb tanta força que vam desestabilitzar la muntanya: el terra es va començar a inclinar i cada cop era més difícil baixar per tornar allà on veníem; que no sabíem on era, però intuíem que era cap a baix.

No sé si va ser aleshores o abans que vaig començar a tenir la sensació d'estar somiant. Era un somni càlid i divertit, però no va a trigar a convertir-se en un malson en el qual l'Eva tenia un atac de pànic enmig d'un pendent de neu que no sabia com encarar. Quant a la perspectiva, hi ha tres tipus de somnis: aquells que els veus des de fora, com si fossis un espectador o un déu; aquells que els veus des de dins com si fossis tu mateix i aquells que els veus des de dins com si fossis una altra persona. El meu somni combinava les dues últimes categories: des dels meus ulls, estàvem en un suau pendent nevat; des dels ulls de l'Eva era un pendent relliscós i gèlid que conduïa al més terrible dels abismes. Calia veure-ho des de fora, des del punt de vista dels déus, per saber qui tenia raó. Ho anava a fer quan, tot de sobte, vaig escoltar un soroll estrident, com el cant d'un gall o un timbre o un telèfon. El soroll provenia del menjador. Vaig obrir als ulls i era a l'habitació de casa. "Maleïts menairons!", vaig exclamar mentre anava al menjador: Hi havia un pollastre partit en vuit trossos descongelant-se damunt la taula. Al sofà, la Laia tot just es despertava d'una profunda migdiada. Algú trucava a la porta: era l'Eva, amb una amanida de brots d'espinacs i nous sota el braç. "Porto el primer plat, dinem?", va preguntar en entrar al menjador. Vaig mirar el rellotge: passaven pocs minuts de les set de la tarda. I ens vam posar a dinar.

Tranquil·litat violeta

Porto tot el dia a casa, talment com un hobbit. Des d'ahir al vespre, a Ordino no ha parat de nevar. No neva molt, però no para. Mentre el sol es ponia més enllà de la collada de Montaner m'he posat a menjar maduixes. Els que em coneixen bé saben fins a quin punt m'agraden les maduixes: sense nata, ni sucre, ni suc de taronja, ni vinagre, ni res que pugui espatllar-les. Maduixes passades per aigua i prou.

Els anglesos en diuen strawberry. Em cauen bé els anglesos, però durant anys m'he preguntat què té a veure una maduixa amb una baia de palla. Els diccionaris etimològics britànics diuen que l'straw de strawberry podria provenir de les petites llavors groguenques que esquitxen les maduixes. Però no n'estan segurs i a mi no em convenç. Avui hi he parat atenció i, efectivament, hi ha maduixes que, en mossegar-les, et fan arribar un vague aroma de palla, d'herba torrada pel Sol. N'hi ha d'altres que tenen gust a humitat, a molsa. També n'hi ha algunes en les que la dolçor s'ha concentrat i ha guanyat la batalla a l'acidesa. L'equilibri entre dolçor i acidesa de les maduixes és una de les coses més delicades que hi ha... i més difícils d'assolir. Menjar un bol de maduixes és sempre buscar aquella que més s'acosta a la perfecció; i n'hi ha poques, molt poques.

Les maduixes d'aquesta tarda eren especialment bones. He anat a mirar la caixa que vaig comprar l'altre dia al Monoprix per saber d'on eren. Es diuen Platero i, és clar, són de Moguer, com el poeta. I a mi m'ha vingut al cap aquella sinestèsia seva: "qué tranquilidad violeta" de Baladas de primavera. No és el millor Juan Ramón Jiménez, però és el que les maduixes m'han fet recordar.

PS: Donant voltes per la wikipedia he trobat una possible explicació etimológica a això de la baia de palla. Quan la varietat fragaria x ananassa (maduixa de jardí o maduixot) encara no era la predominant, les maduixes silvestres, les fragaria vesca, es collien enfilant-les amb una palla. Amb les maduixes que tenim ara als mercats no es pot fer: són massa grosses; però amb les maduixes silvestres, sí. Així, com a mínim, es feia al nord d'Europa. Potser és per això que els anglesos en diuen strawberry.

Que comenci l'espectacle!

Mireu aquestes fotografies d'Incles. Ni Vivaldi ho hauria descrit millor: L'alegria de la primavera i la jocunditat de l'estiu fa temps que han deixat aquestes Valls, donant pas a la melangia de la tardor i l'espiritualitat de l'hivern.

Com que les estacions de l'any són, per damunt de qualsevol altra cosa, cícliques, conviden a pensar en les tradicions. I ja comença a ser una tradició per a mi inaugurar la temporada d'hivern amb la Laia. Amb ella vam anar a esquiar a Arcalís l'últim cap de setmana de novembre del 2008, amb una tempesta de neu considerable. L'any passat, la season va començar amb una raquetada a Sorteny i una esquiada accidentada a Grau Roig i Pas de la Casa amb dificultats per travessar el Coll Blanc, encara més ventós de l'habitual. I aquest any: l'hivern comença oficialment amb una raquetada a Siscaró, a l'extrem oriental de la vall d'Incles.

Abans d'iniciar la raquetada en si mateixa, el primer repte era arribar fins al pont de la Baladosa, on havíem de deixar el cotxe. La carretera que s'endinsa a la vall d'Incles és una de les més estretes, de les més maques i de les més protegides d'Andorra, fins al punt que a l'hivern ningú no li treu la neu, suposo que per resguardar-la del turisme de masses.

I sí, vam arribar a la Baladosa sense problemes: és com esquiar, però sobre rodes. A diferència del que passa a l'estiu, no hi havia cap aglomeració: teníem tot l'aparcament per a nosaltres sols.

També el camí era només per a nosaltres. En els primers trams encara s'endevinaven les pedres amagades sota la neu. Però a mesura que ascendíem pel bosc de Cúbol, el gruix de neu era cada cop més considerable.

És aleshores que un comença a recordar que les raquetes funcionen molt bé en pla, però que comencen a donar complicacions en els desnivells, especialment quan le neu amaga roques, talment com la fruita madura amaga els pinyols.

Definitivament, tot i que frueixo de l'hivern com pocs, m'agraden més l'estiu i la primavera: són més directes, van més de cara. A l'hivern, sense anar més lluny, és quasi impossible no desviar-se del camí, perquè el camí està sempre colgat de neu. Hi ha referents que ajuden a guiar-nos, com aquesta cascada, vista aquí al juny i al novembre:

L'ascensió del bosc de Cúbol és una ascensió amb premi: al capdamunt hi ha un dels indrets més bells d'Andorra: la pleta de Siscaró. No és exagerat dir que està regada per 100 rierols i que a principis d'estiu és d'un verdor tan extraordinària que cap càmera fotogràfica pot reproduir amb fidelitat. Com aquesta fotografia feta l'estiu del 2009, baixant a la pleta des del Siscar:

Però en la bellesa, que té un punt de divina i inhumana, hi ha sempre quelcom de perillós. I la pleta de Siscaró, tan fèrtil i amable a l'estiu, és una trampa mortal a l'hivern. Aparenment estem davant una gran extensió plana de neu i gel. Però sota el mantell blanc, reposa l'aiguamoll...

Quan ja era massa tard per fer-se enrere, quan ens semblava que ja érem a les portes del refugi de Siscaró, la Laia i jo vam descobrir que no estàvem en un plat de nata gegantí, sinó més aviat en un crema catalana immensa i que, per a desgràcia nostra, el sucre cremat començava a cedir a la pressió de la cullera, que érem nosaltres...

La metàfora no és meva, ho reconec, és de la Laia, però ara no podem perdre el temps amb disputes sobre l'autoria: acabem de ficar la pota -raqueta inclosa- fins al fons en una barreja d'aigua gèlida, fang i neu i hem de córrer a refugiar-nos a la cabana de Siscaró. Tenim els peus glaçats: i si encenem el foc?

Per què enganyar-nos? Les coses o es fan ben fetes o més val no fer-les.

I com que el dia sembla que vol ser ric en metàfores, continuem: Tot just el foc està encès m'adono en veu alta del veritable significat d'aquella metàfora tronada que equipara l'amor amb una flama, aquella flama que "mil rius no poden ofegar", que diu el Càntic els Càntics. Encendre el foc i mantenir-lo encès és qüestió de cura, de paciència, de perseverança, d'il·lusió, de necessitat, d'optimisme, de confiança... Doncs això, tot això, és també aplicable a l'amor.

Aquell foc va ser la nostra perdició i la ruïna dels bons propòsits de primera hora del matí. Se suposava que havíem de fer una parada tècnica al refugi i després continuar l'ascens fins als estanys de Siscaró; però davant la llar de foc s'hi està tan bé i els temps passa tan ràpid!

Escalfar-se les mancs i els peus a la llar de foc mentre a l'altre costat dels vidres s'estén un mar de neu, és un luxe... un luxe gratuït. Les mans, els peus... i les botes!

És clar que això de deixar les botes massa a la vora del foc, pot tenir conseqüències fatals:

Un plaer calçar-se les botes calentes per sortir a caminar damunt la neu. Explicaria la baixada fins a la Baladosa, però no em vull fer pesat: és com la pujada, però al revés. Bé, en nom de Laia & Iago Winter Productions espero que us hagi agradat i us dono la benviguda a la temporada. Això tot just acaba de començar.