dissabte, 5 de desembre del 2009

El pic de la Font Blanca

És aquest el relat d'una excursió que arriba amb tres mesos de retard. Les fotografies així ho evidencien. És ara, en ple pont de la Immaculada, quan Andorra s'omple fins a vessar de turistes buscant la neu i el fred que a mi em vaga de parlar sobre l'última excursió de l'estiu. La realitat és que fins fa pocs dies l'Enric no em va passar les fotos i és per això que ho escric ara, però m'agrada pensar que ho faig per portar la contrària.
Va ser la diada de Mertixell passada que l'Enric, la Gemma i jo vam decidir coronar el pic de la Font Blanca. La Gemma ja feia temps que li tenia ganes a aquesta muntanya que se'ns apareix fugaçment cada cop que, camí de la Massana i Ordino, sortim dels túnels de Sant Antoni. Durant menys d'un minut, mentre el cotxe remunta la pendent entre el darrer túnel i la benzinera d'entrada a la Massana que veiem el pic de Font Blanca, gairebé sempre cobert de neu, punxegut, talment com si sortís d'un estoig de Caran d'Ache. Després, el Casamanya d'una banda i el massís del Coma Pedrosa de l'altra s'encarreguen d'amagar-lo. L'amaguen tant i tant que no el veiem ni tan sols quan deixem el cotxe a l'entrada d'Arcalís (abans del túnel) i pugem pel costat oposat a les pistes, el passat setembre totes pelades i avui plenes de neu.

I així, deixant Arcalís darrere nostre i pujant pel Comís Vell anàvem fent camí cap al pic de la Font Blanca. En aquest primer tram, no era ell, sinó el seu germà petit, el pic de Besalí, qui presidia la marxa.

A mig pujar el Comís Vell vam decidir no seguir el camí més recte i desviar-nos una mica fins a l'estany Esbalçat. Mentre pujàvem pel bosc del Castellar se'ns va aparèixer, lluny, un altre pic molt conegut, el de Casamanya. En aquesta fotografia es fa evident el que sempre ens diu en Rafa: que el Casamanya no és un, sinó tres pics i que el que coronem és el Casamanya del sud, el que queda més a la dreta:

I mentre divagàvem sobre això i allò, vam arribar a l'estany Esbalçat. Parada tècnica i primera fotografia de grup. Vaja, com es nota que ja han passat tres mesos; aleshores la Gemma acabava de tornar de Grècia, com la seva cara i les seves celles evidencien...
Després de diexar enrere l'estany Esbalçat, ens vam retrobar amb el camí directe que havíem deixat uns quants metres més avall. La ruta avançava amb una pendent considerable en direcció a la Coma del Mig. I va ser aleshores quan se'ns va aparèixer el pic de la Font Blanca. Què diferent comparat amb la visió que d'ell tenim habitualment des de la Massana! Aquí no era un pic punxegut, ni tan sols esbelt... La cara oest, per la qual pujàvem, és molt més amable que la del sud-est des de la qual el contemplem habitualment.
Amable, si, però punyetera també; perquè no sé com ho vam fer que vam perdre el camí. Com que la Coma semblava accessible i les tarteres no gaire extenses, vam decidir pujar pel dret.

En quina hora! Vista des de baix, la pujada smelbava lleugera, però a mesura que avnçàvem la penden i el vertigen anaven en augment. L'Enric, com de costum, va pujar a l'estil cabra montesa, mentre que la Gemma i jo vam anar a buscar el camí perdut, que avançava uns centenars de metres més enllà seguint la línia de la carena.
Ens vam retrobar a l'avantcambra del pic, on les vistes ja eren espectaculars. Com la de la fotografia següent: En primer terme, la cresta d'Arial, que separa Andorra de França i que davalla suaument fins al Port Vell. Al centre de la imatge, l'Estany Blau, ja en territori francès, vigilat de ben a prop pel pic de Thoumasset. A l'angle inferior dret s'obre la vall de Rialb.
I entre una cosa i l'altra vam fer el cim.
Vam descrobrir que el pic de la Font Blanca és un pic còmode, amb una bona extensió de terreny pla al capdamunt; i unes bones vistes, com aquesta de la vall d'Ordino que teníem al darrere.
Però la millor vista se l'emporta aquesta altra fotografia de l'Enric amb l'estany du Rouch de fons. No en va fa mesos que la té com a imatge de perfil al Facebook.

Un cop fetes les fotografies per a la posteritat vam dinar un menú ecològic i vegetarià i vam iniciar el descens. El primer que vam veure va ser una lliçó magistral de geografia ordinenca, tal i com ho mostra la fotografia: Al mig de la imatge, el pic de Besalí; just a sobre seu, els tres pics de Casamanya; i a l'angle superior esquerre el pic de l'Estanyó, que amb els seus 2.915 metres és el segons cim més alt del Principat, al seus peus s'intueix la vall de Sorteny.
De baixada vam seguir el camí bo, resseguint uns precipicis que, si haguessin tingut el mar als seus peus, bé podrien haver estat els penyassegats de la costa de Dover, al su d'Anglaterra.


¿Us imagineu com hauria quedat aquesta última fotografia si en lloc de la portella de Rialb de fons hi hagués el canal de la Mànega?
A més d'un ja li aniria bé que Andorra estés situada a l'English Channel i que els andorrans fossin súbdits de la Corona britànica, com Jersey o Guernsney. Així haguessin estat pirates en lloc de contrabandistes i avui podrien seguir vivint de l'expoli fiscal d'altres països gràcies a la protecció de Sa Graciosa Majestat. I no haurien de patir els efectes de les gesticulacions del megalòman Sarkozy... ¿fem un pensament?


Ver d'Arcalís al pic de la Font Blanc en un mapa más grande